Actituds, usos lingüístics i pronúncia: claus per a l’aprenentatge del català en adolescents

Explora com les actituds lingüístiques influeixen en l’ús del català entre adolescents i ofereix estratègies per fomentar-ne la motivació i el vincle afectiu. Una proposta per promoure el respecte a la diversitat lingüística i millorar la competència oral a l’aula.

El llibre aborda el paper de les actituds lingüístiques en l’aprenentatge i l’ús social del català entre adolescents en contextos cada vegada més multilingües. Subratlla que les valoracions sobre les llengües influeixen en la identitat, la tria lingüística i l’adhesió al català, i que conèixer-les permet orientar millor la pràctica docent. L’obra vincula aquestes actituds amb la llengua oral i la pronúncia, sovint relegades davant la gramàtica o l’escriptura, però decisives per a la seguretat comunicativa i el vincle afectiu amb la llengua. Els capítols combinen recerca i recursos per fomentar actituds positives, millorar l’oralitat i enfortir el català com a llengua viva, inclusiva i de cohesió.

El capítol revisa el concepte d’actitud lingüística i el situa en la realitat sociolingüística de l’ESO a Catalunya, marcada per una diversitat cultural creixent i per la presència de més de 300 llengües a les aules. A partir de definicions clàssiques i actuals, mostra que les actituds combinen creences, emocions i conductes, i condicionen l’aprenentatge, l’ús i el manteniment de les llengües. L’anàlisi identifica diferents patrons entre l’alumnat segons l’origen, la identificació cultural i la valoració del català, el castellà i les llengües heretades. Davant de visions identitàries rígides, proposa un enfocament inclusiu i funcional del català com a llengua de cohesió, oportunitats i participació social.

El capítol analitza com les actituds lingüístiques incideixen en la pronúncia d’adolescents de 4t d’ESO d’un centre de màxima complexitat de Lleida. Compara alumnat amb català, castellà i àrab com a L1, i observa sons generals del català i trets del nord-occidental mitjançant qüestionaris, proves orals i anàlisi estadística. Els resultats mostren un retrocés de trets tradicionals, substituïts per formes del castellà o de l’estàndard central, per efecte de l’L1, els usos lingüístics i el prestigi social. Les actituds favorables i un ús més gran del català afavoreixen el manteniment de la pronúncia canònica i dialectal; per això, es reclama treballar l’oralitat, la consciència fonològica i dialectal a l’aula.

El capítol estudia la pronúncia i la percepció de les vocals mitjanes del català ([e], [?], [o] i [?]) en adolescents de 4t d’ESO de Vilafranca del Penedès i el Vendrell. A partir d’una enquesta sociolingüística, una prova de producció oral i un test de veus disfressades, analitza la relació entre variació fonètica, usos lingüístics i actituds. Els resultats mostren que els catalanoparlants de Vilafranca mantenen millor la distinció entre vocals obertes i tancades, mentre que al Vendrell, sobretot entre castellanoparlants, tendeix a difuminar-se. Les actituds favorables i l’ús habitual del català s’associen a una pronúncia més normativa i a una valoració més positiva dels contrastos vocàlics.

El capítol revisa 17 estudis publicats entre 2009 i 2024 sobre actituds lingüístiques de l’alumnat de secundària a Catalunya i en valora la utilitat per a la pràctica docent. La recerca mostra que les actituds envers el català solen ser positives, tot i que varien segons la llengua inicial, la confiança lingüística, la identitat, el temps d’estada, l’entorn familiar i les xarxes de socialització. També constata que la majoria d’estudis són descriptius i han tingut poc impacte directe a les aules. Per això, es proposa estrènyer la col·laboració entre recerca i centres per dissenyar intervencions, recursos i estratègies que fomentin usos reals i actituds favorables envers el català.

El capítol planteja una didàctica del català en contextos de minorització que no es limiti al coneixement formal de la llengua, sinó que connecti aprenentatge, ús i actitud. Defensa que aquests tres elements formen un cercle virtuós: les experiències significatives afavoreixen l’adhesió afectiva, l’ús real consolida la competència i el coneixement pren sentit quan serveix per actuar en la comunitat. Des d’una perspectiva ecolingüística, proposa situar l’actitud com a eix de la pràctica docent, crear contextos autèntics de participació, gestionar el plurilingüisme amb criteris d’equitat i treballar la forma lingüística dins de tasques comunicatives. L’escola ha d’impulsar el català com a llengua de prestigi, creativitat i cohesió.

El capítol defensa la integració de la pronúncia en les activitats d’expressió oral per millorar la competència comunicativa i reforçar actituds positives envers la llengua. Subratlla que la pronúncia no s’ha de reduir a la correcció fonètica, sinó que cal vincular-la a la claredat, la naturalitat, la confiança i la identitat del parlant. Des de la metodologia del despertar a les llengües, proposa activitats de sensibilització fonètica i intercultural, com l’exploració de sons, els contes multilingües, les cançons, les rimes i els jocs lingüístics. També planteja propostes orals específiques, com radionovel·les, recitació poètica, lectura teatral i karaoke, en entorns segurs i motivadors.

El capítol analitza els reptes del català a l’àrea metropolitana de Barcelona a partir d’un estudi de cas amb alumnat de 3r d’ESO d’un institut proper a l’Hospitalet de Llobregat. Les dades mostren el predomini del castellà en els àmbits familiar, social i escolar, així com una vinculació afectiva i identitària feble amb el català. Davant d’aquesta realitat, reivindica el model de conjunció lingüística com a eina de cohesió i igualtat d’oportunitats, sempre que s’apliqui de manera real i corresponsable. La intervenció docent, basada en valorar totes les llengües de l’aula, explicar el sentit històric i social del català i treballar des del diàleg, aconsegueix millorar actituds i reforçar vincles amb la llengua.