La dimensión social de la educación

Tradicionalment, el joc ha estat vist com un entreteniment, però en l'actualitat, en molts ambients formals (àmbit empresarial, ambients educatius, etc.), s'ha convertit en tota una tendència en expansió i desenvolupament. Els jocs no sols són atractius, addictius i motivacionals, també poden convertir-se en una important eina de modificació de comportaments (Teng i Baker, 2014).
En una situació de joc els qui hi participen no veuen afectada la seva autoestima o motivació quan s'enfronten a un repte que no poden resoldre. L'habitual és tornar a intentar-ho posant en marxa noves estratègies de resolució, desenvolupant la creativitat, adquirint noves habilitats, adoptant una major obertura mental i afavorint el canvi d'actituds. Com comenta McGonigal (2011), en el món dels jocs és possible tenir una experiència divertida i plena fins i tot sense mostrar una gran destresa i habilitat.
Desperta la curiositat, la qual cosa activa el nostre cervell per començar a aprendre. Fomenta l'autonomia, el pensament crític i la presa de decisions. És aquesta experimentació el que ens permet aprendre basant-nos en el principi d'assaig-error, donant-nos la possibilitat de tancar sense por a conseqüències reals. És a dir, els jocs ofereixen un espai segur per a fallar i aprendre, reptar als usuaris i proveir-los de retroalimentació immediata, a més de proporcionar-los connexions socials (Hertz, 2013).
El joc, a més de ser una activitat entretinguda o divertida, fomenta la interacció social i ens serveix per aproximar-nos als problemes de la vida real d'una forma lúdica. Pot ser, per tant, una eina eficaç per transformar qualsevol organització social en un lloc per a la convivència on s'enforteixin les connexions socials, en un espai motivador i estimulant amb àrees per al joc en el qual es fomenti la creativitat (Ordás, 2018).
Seria raonable pensar que les organitzacions socials –ateses la seva dimensió col·lectiva i col·laborativa– implantessin estratègies de ludificació en els seus projectes. No obstant això, encara que existeixen algunes iniciatives, les organitzacions del tercer sector a Espanya estan encara lluny d'implantar metodologies com la «ludificació» com un recurs. No en va un dels aspectes més interessants de la incorporació del joc a les metodologies de les organitzacions ve donada per la seva capacitat d'innovació, de sorpresa, de mostrar nous camins, d'obrir pas a l'inesperat. La capacitat de sorpresa de l'ésser humà és gairebé infinita, però les causes que atén el sector social sovint estan lligades a una realitat dura i aclaparadora de la qual resulta difícil escapolir-se.
Aquest treball pretén establir pautes i recomanacions que afavoreixin la implantació d'estratègies de ludificació en organitzacions d'àmbit social amb la motivació del seu empoderament.

En el present treball s'analitzen diferents tipus d'assetjament a través de plataformes virtuals i eines d'ús quotidià, així com pràctiques naturalitzades que comporten riscos per a la salut psicosocial i física en l'etapa infantil-juvenil. Així mateix, mitjançant mètodes qualitatius s'evidencien les pràctiques, conductes i percepcions d'aquesta mena d'accions disruptives en les persones objecte d'estudi i el seu entorn immediat.
Situant-nos en el marc dels Objectius de Desenvolupament Sostenible 2030, així com en les línies d'actuació marcades pels organismes internacionals per a la consecució de tals metes amb caràcter transversal, ens adonem com és de necessària l'educació per al desenvolupament de la consciència crítica, la reducció i erradicació d'elements nocius per a la salut física i mental, l'educació de qualitat i el desenvolupament en la societat del coneixement sobre la base del respecte als drets humans, l'esperit democràtic i cultura de pau.

La competència digital és una de les competències clau en el desenvolupament dels ensenyaments del sistema educatiu. Aquesta competència esdevé imprescindible si parlem de la formació de l'estudiantat universitari i de l'entorn (la cibersocietat) en el qual desenvoluparan el seu exercici professional. En aquest treball s'indaga sobre l'accés als recursos tecnològics de l'alumnat universitari i, a més, sobre la percepció que aquest té sobre el seu coneixement i domini. S'ha realitzat una enquesta a 602 estudiants de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Pablo de Olavide, des de l'any 2015 fins al 2020. Una de les conclusions de l'estudi és que la joventut universitària té accés a diferents recursos tecnològics i els utilitza quotidianament en la seva vida diària, així com en el desenvolupament dels seus estudis. No obstant això, en contra de la intuïció general, a mesura que s'aprofundeix en recursos i eines tecnològiques, la utilitat de les quals s'allunya del mer oci o la comunicació, i són més propis de ser emprats en els processos d'ensenyament i aprenentatge (com els que permeten la cerca d'informació, la generació de contingut propi, etc.), l'alumnat es percep com menys competent per manejar-lo. Aquest aspecte pot dificultar el seu acompliment professional en el context de la cibersocietat.

La universitat és una institució acadèmica que no pot ni ha d'estar al marge de les noves demandes que li planteja la societat. El marc de les grans metes fixades per l'ONU amb l'establiment de l'Agenda 2030 i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fa que ens plantegem les accions que s'estan desenvolupant des de l'àmbit universitari, per centralitzar les forces per contribuir a la consecució dels ODS. Però hem de fugir de la realització d'accions puntuals que difícilment tinguin l'impacte i la transferència desitjada. Per aquest motiu apostem, des d'aquestes línies, per la creació d'una estructura sòlida que garanteixi l'optimització de recursos i afavoreixi la dimensió interdisciplinària que afavoriria l'abast d'aquestes grans metes globals.

Es presenta l'anàlisi de l'experiència formativa d'alumnat universitari que ha cursat assignatures relacionades amb l'educació d'adults grans i envelliment. Té com a objectiu la identificació i el desenvolupament de competències, centrades en el tracte cap a les persones grans. Sensibilitzar per a una ciutadania crítica (Agenda 2030 i ODS 3, 4 i 10) del col·lectiu juntament amb la consolidació dels seus valors en la societat actual (compromís, ètica, participació, experiència, formació, etc.). S'aborda la recollida de dades, mitjançant la producció de vídeos, com a eina de comunicació social en contextos socioeducatius que faciliten o promouen experiències educatives intergeneracionals.

Nicaragua continua estant al capdavant dels països menys desenvolupats de l’Amèrica Llatina, fins i tot enfrontant moltes dificultats com ara pobresa, falta de cohesió social, etc. En aquest context, presentem una experiència de participació i empoderament social en matèria d'educació i promoció de la salut desenvolupada a la regió de Chontales, recolzada en xarxes socials telemàtiques i orientada a la millora de la qualitat de vida i les condicions generals de salut de la població. En aquest estudi concret s'han desenvolupat grups de discussió amb líders d'opinió locals, docents i estudiants que han col·laborat, al llarg de mesos, molt activament en diverses activitats proposades de difusió, educació i promoció de la salut.

Es presenta la recerca promoguda per WWF Espanya amb l'objectiu de realitzar un diagnòstic participatiu entre experts i ciutadans sobre l'estuari del Guadalquivir. La metodologia utilitzada és de caràcter qualitatiu, desenvolupada a través d'entrevistes a informants clau, tallers participatius per a la ciutadania que habita en municipis d'aquest territori i tallers dirigits a sectors d'interès. Les principals troballes mostren la importància de l'educació com a peça clau per fomentar ciutadans crítics vinculats amb l'entorn natural en el qual habiten i la seva governança, aspectes indispensables per aconseguir les línies marcades a l'Agenda 2030.

El Grup de recerca d'Educació de la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla, GEDUPO, té entre les seves línies d'acció dues que fem convergir en aquesta publicació: la formació inicial del professorat d'educació secundària i l'educació per al desenvolupament (EpD). En totes dues dimensions el grup té publicacions d'alt impacte, així com un paper protagonista en la direcció de tots dos màsters oficials. El treball s'ha estructurat en els apartats següents: a) la fonamentació i el posicionament de partida atesos els paradigmes tant de l'educació per al desenvolupament com la seva vinculació amb l'Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), i la seva aplicació al màster de formació inicial de professorat de secundària (MAES); b) el treball de camp amb la recollida de dades i la descripció i anàlisi dels resultats; i c) les conclusions i propostes de millora i innovació (implicacions) respecte a la formació inicial del professorat de secundària quant a la formació integral que proposa l'Agenda 2030. Després d'aquest treball s'evidencia el desconeixement sobre els ODS per part del professorat de secundària, tant en formació com després d'haver passat pel màster i trobar-se exercint la seva tasca docent, i sobre la seva concreció en l'aplicació del desenvolupament dels objectius amb el seu alumnat, aspectes clau per formar a una ciutadania crítica i compromesa amb la lluita contra les desigualtats. En aquest estudi centrem l'atenció en el gènere, el medi ambient, el consum i la salut i la higiene.