Una mirada a la educación

Una selecció d'articles que ens recorden que els desafiaments són llavors de canvi i que cada docent pot ser motor de transformació.

El pròleg situa el llibre com una selecció de columnes (2016-2024) que posen «pedretes a la sabata» del sistema escolar, amb una mirada arrelada a Múrcia i connectada amb el marc estatal. Hi desfilen problemes persistents: assetjament i intimidació també en entorns digitals, alumnat endarrerit, repetició, baixa graduació a l’ESO, abandonament prematur i joves que ni estudien ni treballen, a més de l’ús mediàtic de PISA i un reformisme sense millores clares. La lectura deixa una sensació de bucle i estancament després de la pandèmia. S’hi planteja un sentit d’urgència: assumir responsabilitats compartides, apostar per docents ben preparats i sostinguts, refer vincles escola-famílies-comunitat i avançar cap a un pacte social equitatiu.

L’inici de curs torna com un ritual de retorn després del parèntesi de l’estiu: reprendre rutines, ajustar horaris i domesticar el calendari. S’hi evoquen els primers dies d’escola i s’hi descriu la realitat de molts docents, que comencen amb improvisació aliena a la seva voluntat per una planificació insuficient als centres. Es planteja si convé arrencar tan aviat al setembre i es critica la manca de coherència del calendari: diferències notables entre comunitats i municipis a Infantil i Primària, i desajustos entre etapes, amb Secundària més tard i la universitat avançant-se. Aquesta diversitat no té lògica i dificulta una acollida ben preparada de l’alumnat. Cal anar tatxant dies: tornar a començar costa.

El capítol critica l’homenatge a l’exministre José Ignacio Wert amb el seu retrat oficial al Ministeri, entès com un gest pintoresc i injustificat després d’una gestió molt contestada. Se’n recorda la mala valoració pública i que, malgrat això, el van enviar a París com a ambaixador davant l’OCDE. S’hi remarca el cost de l’oli (20.000 euros), amb fons públics, i el rebuig amplificat a les xarxes. La segona “visita” és la seva compareixença al Congrés, a petició de Podemos, durant els treballs del Pacte d’Estat Social i Polític per a l’Educació. Allà es recolza en la LOE per reivindicar-se i evita l’autocrítica sobre la LOMCE, rebutjada per l’oposició, que li atribueix un dany profund. Tancament irònic: «Quin quadre!»

Es lamenta l’escàs ressò del Dia del Docent i s’hi planteja que, més que fixar una data simbòlica, caldria sostenir accions reals per dignificar una professió poc reconeguda. S’hi valora com a exemple l’homenatge de l’Ajuntament d’Oriola a quaranta mestres i professors jubilats, amb el compromís de repetir-lo, com a gest públic de gratitud per una trajectòria que ha format generacions. S’hi subratlla que ensenyar exigeix preparació, resistència i paciència, i que la manca de valoració social en mina l’ànim. La crida a cuidar i respectar els docents interpel·la administració, gestors, polítics, mitjans i creadors: són imprescindibles i necessiten suport continuat. També es reclama un tracte millor als centres.

El text retrata l’inici de la COVID-19 com una combinació d’excepcionalitat i alarma sostinguda, marcada per confinament, distància social, contagis, morts i incertesa. S’hi descriu un clima emocional de por i desorientació davant d’un “bicho” invisible que irromp en la vida quotidiana. Es critica la passivitat dels governants per no actuar a temps, permetent actes massius i minimitzant l’amenaça, i es reclama més rigor informatiu: identificar fets i fonts i evitar imatges redundants que incrementin la por, sobretot en la gent gran. S’hi subratlla que la salut és prioritària i es reconeix el personal sanitari com qui sosté la resposta en primera línia, malgrat recursos insuficients. S’hi anticipa la necessitat d’avaluar responsabilitats polítiques després de la crisi.

En un context polític incert i sense acords sòlids, s’hi planteja la necessitat de dialogar amb calma per pactar canvis reals. Des d’aquesta atmosfera s’hi descriu un malestar estès a la universitat: docents desmotivats i amb sensació d’estancament, i estudiants insatisfets amb un aprenentatge fragmentat en crèdits i “microespais”. Hi predomina la repetició i el treball superficial, basat en informació de copiar i enganxar, sense profunditat ni temps per arribar al nucli dels sabers. S’hi qüestiona la qualitat de la comunicació entre docents i alumnat, i s’hi perceben distàncies i mons paral·lels. Es reclama eliminar inèrcies i resoldre problemes quotidians per transformar una universitat ancorada en dèficits antics, mentre l’atur juvenil continua pressionant fora del campus.

La pobresa s’hi presenta com una càrrega difícil de trencar, que reapareix i creix en una societat de contrastos on l’estigma separa i les fronteres exclouen. S’hi denuncia la indiferència davant de qui malviu i l’obscenitat mediàtica d’exalçar les grans fortunes, cada cop més concentrades, mentre augmenta el drama de qui viu al carrer o en campaments. S’hi subratlla la transmissió intergeneracional: famílies senceres queden atrapades al límit del precipici i la desigualtat d’oportunitats es perpetua. S’hi esmenta un estudi de FOESSA (Càritas) que alerta sobre aquesta herència i sobre l’oblit institucional, especialment en la pobresa infantil. Es reclama actuar per evitar que la misèria es normalitzi i per frenar una dinàmica social consentida pels poderosos.