El relat i la permanència del jo

Redactem documents plens de bones intencions, coherents i actualitzats amb les darreres modes i tendències educatives…, però, qui «inspecciona» que el que s’hagi escrit en un paper arribi a la realitat i impregni la vida dels centres escolars i de les criatures? En aquest article c'opinió, Sandra Mediavilla planteja la necessitat de revisar aquelles persones que tenen la funció de supervisar, però que també han d’assessorar i ajudar.

Ens estem moltes hores a les aules, però de vegades les propostes que hi fem no tenen força i les criatures no hi acaben de connectar. Tot això malgrat la quantitat de temps que dediquem a preparar classes i a organitzar-ne. Com és que passa això?

Què pot passar quan una colla de famílies es reuneix davant d’un relat en un espai públic i comença a generar explicacions, experiències, cohesió, invenció, coneixement i intercanvi d’impressions davant de la narració? Doncs que es creïn projectes nous com ara Agafats de la mà i activitats obertes del tipus de Laboratori de Lectures, entre d’altres. Sobre aquests temes gira el testimoni d’una mare que va veure néixer una iniciativa que continua creixent a Ciutadella de Menorca.

Una de les línies estratègiques del projecte Talentuz que desenvolupa l’escola pública de Lekeitio se centra en la confecció de l’entorn afectiu que dona sentit a la vida dels infants mitjançant el llenguatge, el diàleg i el relat compartit generat en contextos en els quals participa tota la comunitat educativa.

El 1988, fa 30 anys, la Universitat de Barcelona va atorgar el doctorat honoris causa al pedagog brasiler Paulo Freire. Va ser la primera vegada que aquesta distinció requeia en un pedagog, i el primer a proposta de la seva facultat de Ciències de l’Educació. Per commemorar aquesta efemèride, la UB va inaugurar el curs acadèmic amb una conferència a càrrec d’un dels seus deixebles, José Eustáquio Romão. Conversem amb ell sobre la vigència del pensament de l'autor de "Pedagogia del oprimido".

El Martiño té 14 mesos i l’any passat ja anava al centre. Aquests primers dies són durs per a tothom, però per al Martiño potser una mica més, perquè la seva mare és a l’escola però està amb uns altres nens i nenes. Les aules tenen uns grans finestrals i els patis es comuniquen entre si. Són dos quarts de deu del matí. El Martiño s’arrossega per terra (encara no camina) intentant cridar l’atenció de la seva mare. Una educadora l’agafa al coll, però ell s’enfada i encara plora més… «Alguna vegada hauries d’escriure sobre aquest tema: educadores amb els fills i les filles al seu centre de treball», em va comentar la seva mare, la meva companya.

IINTER-ACCIONS és un espai per compartir propostes realitzades en diferents contextos de trobada: facultats d’educació, cicles formatius, equips pedagògics i formació permanent. Accions comunitàries que succeeixen en llocs simbòlics per significar, narrar i ser.

En aquesta secció, hi presentem, de la mà del Grup IREF (Filosofia 3-18), retalls breus de diàlegs d’aula, aparentment simples i en tot cas espontanis i reals.