Docente en construcción

El pròleg presenta el llibre com un viatge iniciàtic en què l’autora descriu els seus primers anys de docència, marcats pels dubtes, l’aprenentatge i reconstruccions successives. S’hi ressalta la complexitat real de l’aula, la distància entre expectatives i pràctica, i la necessitat de créixer amb el grup. El text valora l’escriptura com un testimoni honest que convida a compartir vivències i a reconèixer la identitat docent com un procés en transformació contínua.

El text presenta la crònica d’una docent que inicia la seva trajectòria a secundària amb cinquanta anys. Tot i conèixer la professió des de fora, l’inici és caòtic i emocionalment exigent. A partir d’una llibreta on recull vivències i desitjos, reflexiona sobre el buit existent quant al que passa realment a l’aula durant els primers mesos. El llibre recorre quatre cursos i cinc etapes clau en la construcció de la seva identitat professional, amb l’objectiu d’il·luminar aquest procés i acompanyar qui també el viu.

El capítol relata l’aterratge de l’autora a la docència de secundària després de deixar la seva empresa als cinquanta anys. La incorporació sobtada a un institut li provoca culpa, soledat i una gran vulnerabilitat davant grups complexos i normes poc clares. Entre acusacions injustes, poc acompanyament i dubtes sobre la pròpia competència, busca sobreviure mentre explora estratègies de gestió d’aula i avaluació contínua. La carpeta d’aprenentatge i els comentaris personalitzats permeten reconèixer avenços, refer el vincle amb l’alumnat i començar a ensenyar des de qui és ella.

El capítol relata el “canvi de xip” després d’un primer trimestre caòtic. Les converses amb dos docents de referència li permeten relativitzar, veure’s com una peça més de l’engranatge i recuperar l’escriptura com a eina d’anàlisi. Un exercici d’expressió escrita revela el dolor d’un alumne i confirma el poder terapèutic del llenguatge, donant sentit a la seva matèria. Amb millor ànim, torna a l’aula, afina la programació del curs, preveu plans B i C i observa com el clima millora. La visita d’inspecció, el Carnaval amb l’alumnat i el pas per les oposicions consoliden la seva decisió de quedar-s’hi i una identitat professional basada en límits clars, humor, autocrítica i confiança en el grup.

El capítol descriu l’arribada a un centre de màxima complexitat, on l’autora troba per primer cop un pla d’acollida sòlid, un acompanyament real i un aula d’acollida que esdevé refugi i escola emocional. Conviure amb alumnat divers i exigent implica trobar una manera pròpia de gestionar l’aula, basada en límits clars, activitat constant i plans alternatius. L’absència temporal per una baixa li permet redefinir el seu estil i, en tornar, constatar el vincle creat amb el grup. Entre gimcanes fallides, aprenentatges quotidians i petites victòries, comprèn que l’autoritat es construeix lentament a partir de gestos, coherència i presència.

El capítol explora com, després de dos anys intensos, l’autora comença a definir-se com a docent. L’experiència prèvia de descomunicació en un voluntariat li permet entendre millor l’alumnat nouvingut. El retorn a l’institut evidencia l’autoritat construïda i la serenor que dona no ser nova: els estudiants ja saben qui és. Entre queixes, negociacions i tensions, aprèn a no reaccionar impulsiuament i a construir un estil propi, coherent amb els seus valors. La tutoria esdevé un refugi emocional i el projecte de ràdio, un laboratori d’aprenentatge real i crític, ple d’avenços, entrebancs i petites joies. El confinament suposa una pausa reveladora que consolida la seva identitat docent i l’impulsa cap a un nou projecte institucional, amb la convicció de quin tipus de mestra vol arribar a ser.

El capítol relata l’arribada a un institut de nova creació, sense llibres de text i amb un projecte compartit molt potent, on l’autora se sent abduïda per la força pedagògica de l’equip. Les formacions inicials, el Muntadacamp i eines com l’Envasart li permeten pensar en la globalització dels aprenentatges, els projectes transversals i els “ganxos” significatius. Entre oposicions, molta càrrega de feina i pandèmia, viu la tensió entre la il·lusió i el cansament. L’aprovació de les oposicions actua com una certificació professional i li permet desactivar la por de ser una “intrusa”. El nucli del capítol és la força de l’equip: generositat, acompanyament, cures mútues i presa de decisions compartida la fan sentir-se peça imprescindible d’un trencaclosques col·lectiu. Descobreix que saber-se part d’un bon equip és una condició clau per acabar de construir-se com a docent.

epíleg reflexiona sobre l’enigma de quan es deixa de ser docent novell. L’autora comprèn que no hi ha un moment clar, però identifica l’instant en què va deixar de sentir-se novell: en comparar la seva trajectòria amb la de companys que tot just començaven el seu primer curs real. Reconeix que havia fet servir l’etiqueta com a salvavides, una protecció davant l’error. En assumir que ja no li pertoca, descobreix que no està sola: l’equip sosté. A partir de petits indicadors —deixar d’escrutar-se, improvisar amb naturalitat, acceptar la pròpia singularitat, relativitzar, estimar l’alumnat i conviure amb els dubtes— entén que créixer com a docent és un procés continu. Conclou que mai no s’està “acabat”: ser docent és estar sempre en construcció.