Educar a través del cuerpo, el movimiento y los sonidos

Aquest capítol condueix el lector cap al contingut d’aquesta obra a través dels principals temes que s’hi aborden des d’una perspectiva neomaterialista i posthumana. El procés i el producte de l’alfabetització, el cos, el moviment, el so i l’avaluació s’aborden de manera qüestionadora, alterant-ne la definició i la pràctica habitual en el currículum i a les aules d’educació infantil. A partir d’una referència a les connexions existents entre els diferents capítols del llibre, la introducció substitueix el terme alfabetització per alfabetitzacions, qüestiona el rol subaltern del cos, el moviment i el so dins del currículum escolar per convertir-los en agents de l’alfabetització i transforma l’avaluació en reflexió. La introducció planteja una xarxa de relacions entre els fonaments que sustenten la recerca realitzada, les accions en què es concreta i l’anàlisi i la reflexió sobre els seus efectes en els infants, els adults i les coses. L’objectiu d’aquest capítol és anticipar al lector allò que trobarà a la resta del llibre: oportunitats per afavorir interaccions no planificades dins i fora de les aules, analitzar-les i aprendre’n amb els infants més enllà del currículum escolar.

Aquest primer capítol mostra, a través de fotografies, l’experiència portada a terme en dos centres d’educació infantil de la ciutat de Sevilla. Les quatre accions que difon aquest llibre van tenir lloc durant els anys 2022 i 2023, i comparteixen un element comú: la creació d’una consciència sobre el paper de l’agencialitat del moviment, del cos, del so, dels objectes i dels espais en la infància.
L’ampliació del concepte del que és verbal en la infància ens ha permès descobrir altres elements sensorials i materials (visuals, corporals o olfactius, entre d’altres) que formen part de la comunicació. Això ens remet a la necessitat d’entendre com els infants llegeixen (compren) i escriuen (expressen) discursos multimodals, advertint que aquests discursos no necessàriament han de tenir un sentit o significat lògic, i poden ser realitzats amb una càmera o amb el propi cos infantil. Al contrari, les fotografies construeixen un relat basat en la capacitat relacional dels infants amb els materials i els espais del seu entorn. La construcció de discursos multimodals resulta natural en la infància i suposa un repte per als mestres, ja que no assumeixen cap paper representacional ni persegueixen cap lògica cultural adulta.
En definitiva, les experiències que componen aquest llibre no tenen una finalitat concreta dins el marc curricular de l’educació infantil. Aquestes ens assenyalen algunes indagacions que queden fora dels seus objectius escolars, atenent la infinita capacitat creativa de la infància per construir mons alternatius a la perspectiva adulta. Escoltar els infants d’una altra manera ens permet entreveure la complexa i heterogènia relació de l’aprenentatge infantil amb el seu entorn.

La pedagogia de Reggio Emilia, desenvolupada en aquesta municipalitat italiana durant la segona meitat del segle xx, cristal·litza corrents educatives i ideològiques per entendre el nen i la infància. Els principis d’igualtat, relació i creativitat de les escoles de Reggio Emilia proposen un nen en igualtat amb els adults, que construeix el seu aprenentatge de manera autònoma i en relació amb els altres, dins d’un espai escolar que afavoreix la creativitat, les interaccions amb la comunitat i l’escolta atenta i respectuosa. La pedagogia de Reggio Emilia es fonamenta parcialment en la filosofia postmoderna, amb punts de coincidència sobretot pel que fa a la negació dels binarismes cartesianistes i racionalistes. En aquest capítol analitzem aquestes coincidències i indaguem de quina manera el pensament posthumà i neomaterialista, sorgit del postmodernisme, expandeix la pedagogia de Reggio Emilia en la seva negació comuna de diversos binarismes cartesianistes.

L’observació és una tècnica àmpliament utilitzada per avaluar i proposar activitats/actuacions/accions en educació infantil. Iniciem aquest capítol amb un recorregut pels pilars de l’observació des d’un enfocament psicològic, que es basa en la definició prèvia d’una taxonomia de conductes centrada en l’infant com a subjecte en desenvolupament. A continuació, es discuteixen models d’observació com el que s’utilitza a les escoles Montessori i en el Projecte Spectrum, i es subratllen les aportacions de les escoles de Reggio Emilia com una alternativa que pressuposa repensar els rols de l’adult i del nen des de la consideració que l’adult no és un ésser complet, més desenvolupat i hàbil, amb autoritat per opinar sobre els processos educatius del segon.
En el capítol també es posa en valor la documentació pedagògica com a part d’una escolta sensible i democràtica que permet registrar i reflexionar sobre allò observat en els esdeveniments dels quals formen part els infants. Des d’aquesta perspectiva, el capítol planteja una visió alternativa de l’observació i de l’avaluació més sensible als aspectes no representacionals de l’observació, que sovint són suprimits per: a) el valor excessiu atorgat al que pot ser descrit, i b) el rol de l’adult com a posseïdor del coneixement sobre la infància.
Proposem, des d’un marc teòric posthumanista, utilitzar un enfocament alternatiu a l’enfocament psicològic en què l’observació i la documentació estiguin centrades en els fenòmens, és a dir, en tot allò que pot estar implicat en un determinat esdeveniment: cossos humans i més-que-humans, paraules, gestos, sons, etc. Considerem que posar el focus en allò més-que-humà ajuda a no donar per suposades aquelles accions que considerem apropiades o esperades en els fenòmens que estem observant. En aquest sentit, en el capítol es proposen directrius sobre com observar, documentar i analitzar dins d’aquesta perspectiva. Concloem aquest capítol amb una reflexió sobre una planificació de l’observació que sigui flexible però atenta a les relacions inesperades entre els infants i el seu entorn material.

La narrativa de «El fil vermell» permet connectar espais on conflueixen l’humà i el no-humà. A més, realitzar aquesta experiència de manera col·laborativa i a través de la pràctica artística crea un vincle entre l’espai casa i l’espai aula en què els alumnes generen un coneixement significatiu que té en consideració la seva pròpia comunitat. Aquesta experiència educativa pretén generar una comunitat que fomenti l’alegria, l’amor i la interdependència, alhora que consciencia els estudiants sobre el seu entorn i els apodera per transformar-lo, mitjançant el desenvolupament de llenguatges artístics com el dibuix, la fotografia, el vídeo i la narració. Per a això, es van dur a terme una sèrie de sessions dirigides a l’elaboració d’un producte comú: un mapa multimodal del centre. Els materials audiovisuals recollits durant aquestes sessions (fotografies, gravacions, vídeos i productes elaborats pels alumnes) han servit per generar vinyetes que posen de manifest la multiplicitat dels esdeveniments ocorreguts durant l’experiència. Llegir aquests esdeveniments a través de la teoria permet acostar-nos a com el coneixement emergeix en la relació entre els infants i el material. Aquesta acció ha generat un precedent d’obertura cap allò no-verbal a l’escola i ha enfortit la relació entre la família, l’escola, els infants i el material. Aquests aprenentatges emergents poden ajudar a reconfigurar l’aula per donar importància a tots els agents que influeixen en el procés d’aprenentatge.

Aquest capítol descriu el desenvolupament i l’anàlisi d’un passeig etnogràfic realitzat pels infants en els seus respectius barris. Aquesta experiència va abordar les diverses formes de construir coneixement des d’una perspectiva relacional. A més, els infants portaven durant tot el recorregut càmeres amb les quals feien fotografies, vídeos i enregistraments d’àudio. Aquesta singular experiència ha permès evidenciar com els infants construeixen mons a partir de les relacions que estableixen amb diferents agents, com ara els sons, els moviments o les olors. Les anàlisis de la documentació pedagògica recollida durant el passeig etnogràfic han permès als mestres i col·laboradors observar la complexitat, la diversitat i l’emergència amb què es construeixen els esdeveniments en la infància.

La lectura permet construir significats, construir històries, afavorir el desenvolupament d’emocions, viatjar a altres llocs o moments i moltes coses més. A l’educació infantil, el discurs al qual s’accedeix mitjançant la lectura adopta la forma d’un text escrit compost per paraules, acompanyades en ocasions d’imatges que il·lustren allò que es vol comunicar. Aquest capítol canvia aquest enfocament i promou una forma diferent de llegir, basada en la utilització de textos en els quals no hi ha paraules (o molt poques) i, definitivament, no hi ha frases ni paràgrafs escrits. No obstant això, llegir llibres silenciosos no implica renunciar a cap de les finalitats ni plaers associats a la lectura d’un text escrit. Amb els llibres sense paraules els infants construeixen les seves pròpies històries, s’emocionen o viuen aventures en llocs que no coneixen, igual com amb llibres que tenen paraules. Per afavorir la lectura amb aquest tipus de llibres, el treball del mestre està organitzat sobre una seqüència didàctica que parteix de l’observació dels infants mentre realitzen activitats amb els llibres silenciosos; continua amb el registre mitjançant fotografies preses directament o extretes de vídeos gravats durant la classe (documentació pedagògica), i amb una reflexió sobre aquesta documentació en la qual participen els infants; i acaba amb una valoració qualitativa (sense escales) del treball realitzat. La lectura en la qual impliquem els infants és una invitació a compartir la lectura i parlar-ne, unes vegades amb paraules i altres amb artefactes o amb el cos.

La provocació pedagògica duta a terme al voltant de «Els tres desitjos» planteja una reconstrucció de la realitat a través de l’ús de materials de reciclatge a l’aula. Al llarg de diverses sessions, els infants construeixen objectes nous, i alhora els transformen mitjançant la projecció de les seves ombres sobre diferents espais de l’escola. En aquest procés, els infants desenvolupen la seva creativitat i coneixement del món, però també generen actituds de cura i responsabilitat envers el context que els envolta. L’estudi d’aquesta provocació s’ha centrat en les diferents maneres en què els infants construeixen significats mitjançant les seves relacions amb els materials i els objectes. També s’explora la sonoritat dels objectes i les implicacions que té el concepte d’«instrument musical» a la infància, la performativitat i les possibilitats visuals que ofereix l’ús de la llum de les llanternes a l’aula.

Aquest capítol aborda diverses qüestions relacionades amb l’aprenentatge dels infants poshumans. Les seves pàgines comencen amb el qüestionament del concepte de veu a la infància i com podem accedir a aquestes veus fent ús de la documentació pedagògica. Aquesta manera d’escoltar els infants ens obre la possibilitat de reflexionar com a adults i docents sobre la manera com coneixem els infants. La presa de consciència sobre les veus que escoltem a la infància ens porta a entendre que el nostre acostament als infants reprodueix una injustícia epistèmica i que només mirant des d’una perspectiva relacional del coneixement ens podem acostar a la infància d’una altra manera. La construcció de mons infantils suposa l’assumpció que el coneixement és performatiu, relacional i multidimensional. En conseqüència, les pedagogies del món comú impliquen que els adults no controlen l’aprenentatge i que el docent ha d’assumir un rol de provocador en l’aprenentatge. El cos, el moviment i els sons construeixen aquest coneixement relacional des d’una perspectiva material. Les pedagogies del món comú transformen la manera com s’han de formular els objectius educatius i trenquen amb les etapes dels aprenentatges esperats. Les darreres pàgines d’aquest capítol en subratllen els elements definidors, basats en una experiència oberta i inesperada de construcció del coneixement, i que abandona tant els models lineals d’aprenentatge com la lògica representacional de la comunicació.