La sonrisa de Platón

Un extraordinari retrat de la vida escolar: les seves escenes, les seves situacions i les seves breus històries mostren la cara més amarga i més dura de l'educació. Temperats per un somriure malenconiós, aquest conjunt de relats no deixarà indiferent a ningú.

Retrat d’en Juan, docent romàntic i perseverant, amb una trajectòria que passa per tallers creatius, projectes d’innovació i centres ben diferents. Se’n destaca el compromís amb l’escola pública i amb l’alumnat socialment desafavorit, i també la importància de les habilitats comunicatives a l’aula. Entre entusiasme i crisis, es reinventa, qüestiona rutines i contradiccions del sistema i cerca referents formatius per sostenir els somnis. El pròleg anuncia relats de vida escolar que mostren conflictes, mediacions, currículum visible i ocult i la cara més dura —però també humanitzadora— de l’ofici. Hi apareixen trobades i desencontres, pedagogies de diàleg i acords, i la tensió entre dades i històries viscudes.

En una classe de ciències sobre l’aparell respiratori, una professora “clàssica” abandona el guió i comparteix la seva experiència amb l’asma bronquial. Explica l’asma al·lèrgica com a resposta defensiva de l’organisme i anomena la dispnea, però també allò que el llibre omet: el xiulet, l’angoixa i la por de morir. En diferenciar asma extrínseca i intrínseca i citar els àcars com a desencadenants, l’exposició personal transforma l’aula: l’alumnat l’escolta en silenci, hi apareix l’empatia i ella deixa de parlar a una massa anònima per mirar cada estudiant. Sense pissarra, el seu cos esdevé recurs didàctic i es promet sostenir aquesta connexió. Fins i tot l’inquiet Balsas s’atura i la mira amb compassió.

Curs 1992-1993 en un institut públic d’un barri difícil, hi arriba un interí de socials, Pere Orteu (“Peret”), convençut d’aplicar un enigmàtic “atac dur”. La seva suficiència frustra les tutories a l’ombra i, quan entra a classe, altera la “sonoritat bàsica” dels grups: la tensió puja fins a tancaments, amenaces i caos a 4t D, que la directora apaivaga amb una intervenció gairebé hipnòtica. Després d’un altre esclat, la direcció l’aparta i el centre recupera un equilibri precari, al límit del desgast del claustre. Anys més tard, la matrícula cau per competència i segregació; el centre queda com a gueto i Orteu reapareix com a alt càrrec que ha d’avalar un projecte integrador, tot denunciant la mercantilització escolar.

L’Andrea, professora de llengua de cinquanta anys, fa dècades que treballa en instituts de zones obreres i entén la docència com a creació: no repeteix materials i cada curs inventa un projecte nou per donar sentit al present. La Nerea, antiga alumna en pràctiques, se’n va encomanar amb una seqüència crítica sobre anuncis i en va sortir emocionada. Tres anys després la truca, desanimada: l’han fet fora d’una escola religiosa subvencionada per “no donar el perfil” i per fer “massa soroll” a classe. En un bar, l’Andrea l’escolta i la sosté; totes dues es reconeixen en gestos de cura: s’intercanvien regals embolicats amb paper lila, mentre s’hi insinua la tensió entre ideari de centre i llibertat de càtedra.

En un institut conflictiu, un docent presencia l’assetjament a en Manu, un alumne fràgil que intenta encaixar i és humiliat per en Prados i en Magán. A classe, mentre el grup boicoteja, en Manu sosté amb atenció les explicacions sobre democràcia grega i el mite de la caverna, buscant sentit a la seva vida. Després d’un clatellot, el professor força una mediació que millora temporalment la convivència i obre espais de debat retòric. En Manu li lliura un relat-mirall on fantaseja que l’“adopten” i fuig del maltractament familiar. La violència esclata de nou fora del centre; en Manu desapareix sense baixa oficial i el record queda com una ferida ètica i professional, marcada per la impotència institucional.

En Jonathan (en Yona) és un alumne amb dificultats de comprensió i d’autoregulació que, després de passar per reforços i diagnòstics estigmatitzants, acaba a la UAC, un espai segregador. La seva conducta disruptiva i sexualitzada s’agreuja amb l’adolescència, mentre el grup queda sota el comandament invisible d’en Natanael, correcte en aparença i manipulador, que l’humilia i l’utilitza com a instrument. El rebuig del professorat —fins i tot quan en Yona intenta regalar mandarines— n’enforteix l’estigma. En un episodi, el docent el fa passar vergonya en públic i en Yona s’ensorra, assenyalant una injustícia recurrent: d’altres també transgredeixen, però només a ell el sancionen; “en Nata és el millor”.

L’Anastasio, “Tacho”, alumne de tercer alt i fort, construeix prestigi mitjançant una violència freda i una actitud desafiadora que desborda el professorat. Tanmateix, a l’optativa “Poesia amorosa” n’apareix una altra faceta: s’hi concentra en formes medievals i clàssiques, memoritza jarches i cantigues, i treballa amb cura zèjels, romanços i nadales. Amb el professor Antonio llegeix Garcilaso, Lope, Quevedo i San Juan, i arriba a escriure un quartet potent sobre un destí advers, tot i que es nega a rebre ajudes per completar-lo. Després d’una expulsió per destrossar material, la seva figura esdevé mite al barri; un any més tard reapareix per reconèixer el sonet del professor i el poder reparador de la paraula.

Des del record del primer curs, el narrador reconstrueix el primer dia de vacances: jardí antic, matí “d’un blau cru”, fruiters en flor i l’aigua del reguer com a misteri. Evoca l’escola acabada (nombres, lletres, cançons tristes i el joc d’“angelets al cel”) i una llar dividida entre l’escalfor interior i la intempèrie. Entre una mare que s’esvaeix i unes cuidadores sempre presents, mira els germans: en Tarzaguel, aeri i titllat de “boig”, i en Nenhvé, amb una pena invisible al damunt. El joc deriva en tempesta, recer i consol. Al descampat, amb el caçapapallones groc, vol tenir-ho tot, falla i aprèn el dolor. La casa s’escindeix entre llum i ombra, i el dia s’apaga amb la nit i una intuïció de pèrdua.

El segon dia de classe, un grup de 4t surt cap al poliesportiu amb en “Madelman” i es creua amb en Carlos Pulpón, exalumne expulsat per agressions, amenaces i una conducta sistemàticament disruptiva. L’expulsió es va aconseguir després d’un expedient “infl at” pel claustre, entre el plor d’una mare desbordada i la resposta institucional que nega la suposada agorafòbia. Ara en Pulpón reapareix damunt d’una moto enorme, buscant reconeixement, però rep fredor i salutacions de compromís. A la sortida, accelera i fa una maniobra temerària; més endavant, la policia l’atura al costat d’un cotxe patrulla. El grup passa de llarg, entre burles i indiferència, i en Pulpón queda empetitit, aïllat en un encreuament desolat.

Al GRI de Los Arrabales del Puerto, l’Ana i la psicopedagoga Carmen afronten un grup masculí que no treballa, sexualitza la interacció i maltracta les docents; la Carmen cau en depressió i la substitució fracassa. En Damián, corpulent i temut, sosté l’aula alternant duresa i proximitat, mentre l’Ana millora en recuperar un registre “arrabaler” i respondre amb rapidesa a provocacions i codis del grup. Cerquen suport extern i truquen a l’Avelino, especialista universitari, que entra amb seguretat però és desbordat pel boicot: burles, crits i objectes llançats. Després sentencia “etarras!” i desplaça el problema al control social, exigint informes clínics i “dades” per diagnosticar, i se’n va sense orientar. L’equip queda sol i esgotat.

En Nacho, alumne de batxillerat, escriu a la Cristina, professora de llatí, una carta que amagarà al departament. Es defineix com a “obscur” i corrent, però afirma que la seva presència li dona llum i seguretat. Ha preparat l’examen com mai: estudia amb rigor i afecte, memoritza fragments de Plaute i d’Ovidi i rellegeix les correccions en vermell que l’exigeixen i l’acompanyen. Tanmateix decideix suspendre expressament: contestarà només una pregunta per acumular suspensos i repetir curs, per tal de tornar-la a veure tres hores a la setmana. Invoca Plató i la “unitat perduda” per justificar aquest vincle imaginat, accepta el mal que li causarà i li suplica que, si ho llegeix, no l’hi esmenti. Deixa la decisió en mans del destí o de l’atzar.

En una optativa de lectura poètica, el professor recita Salinas i proposa enregistrar reaccions immediates i després distingir entre significat i sentit sense caure en interpretacions arbitràries. A l’aula hi dominen el cansament i l’escepticisme; les parelles fan comentaris pobres i la sessió sembla un fracàs. A casa, esgotat i amb ansietat (i sense fumar), escolta les gravacions per avaluar i s’enfonsa en l’autocrítica. Tanmateix, a l’atzar sent la Lídia i la Sílvia: passen del rebuig a un diàleg fi que capta metàfores, tensió emocional i transformació de la “nova criatura”. Aquesta troballa li reordena la percepció: la comprensió existeix, encara que sigui fràgil i minoritària, i li retorna la respiració i unes llàgrimes serenes. La nit continua igual, però el sentit de la feina li canvia.

Una professora de llengües clàssiques prova de sostenir una optativa de poesia a 4t d’ESO marcada per provocacions, sabotatge de la feina i actituds ultranacionalistes i racistes. Entre crits, paròdies, insults a l’alumnat negre i consignes feixistes “prosificades”, l’aula esdevé hostil i esgotadora. A mig trimestre decideix canviar l’enfocament: abandona els materials tradicionals i converteix l’optativa en un aprenentatge de retòrica i debat. Hi introdueix vídeo-fòrum, anàlisi de textos i, sobretot, debats reglats amb punts per arguments, targetes per manca de respecte i expulsió temporal del torn de paraula. Hi funcionen especialment els “judicis” i l’estructura aristotèlica del discurs, que obliga a raonar i a respectar límits ètics. Al final, tret de dos irreductibles, el grup es transforma i el líder verbalitza un canvi: deixa d’odiar.

Clara Ros, professora de socials i tutora competent, es veu empesa a assumir la tutoria personal de Xiao Feng, un alumne xinès acabat d’arribar, escolaritzat sense recursos reals i convertit en “cas” burocràtic. Sense llengua vehicular, només destaca en matemàtiques; a la resta, deambula, es perd i acaba fixant la mirada en els arbres i els ocells com a únic punt de sentit. La institució respon amb circulars, derivacions fallides al TAE i exigències absurdes de qualificació; Clara s’hi rebel·la, denuncia la injustícia i topa amb un claustre resignat i una direcció que prioritza papers, jerarquies i reputació. Decideix actuar pel seu compte: li ofereix hores extra de castellà i organitza suport entre iguals amb fitxes i minillçons, aconseguint petits avanços. Però apareixen indicis de desprotecció: somnolència, evasives familiars, absència a les classes i la possible explotació nocturna en un restaurant. Els serveis socials no hi intervenen i la pressió institucional l’amenaça. A l’aula, davant la impotència acumulada, Clara esclata; Xiao respon amb un crit i plor, i ella, sense tocar-lo, s’inclina sobre el pupitre com un sostre protector, entre la ràbia política i la caritat necessària.