La escritura de textos teatrales

En aquest escrit, s’hi constata l’escassa presència de textos teatrals en la pràctica literària escolar. Es parteix de la consideració que, per motivar els adolescents a escriure, cal donar-los veu perquè puguin transitar del que han viscut al que és literari. A fi de promoure aquesta modalitat textual a l’aula, s’hi exposen els elements estructurals d’aquest tipus de textos, que cal tenir presents a l’hora d’iniciar l’alumnat a fer escriptura teatral, s’hi proposen algunes orientacions per compondre’ls i se suggereixen algunes activitats que serveixin de desencadenant per escriure escenes curtes.

El professorat de llengua i literatura tenim l’oportunitat de millorar les competències comunicatives del nostre alumnat mitjançant l’escriptura de textos dramàtics, un gènere en gran mesura oblidat a les nostres programacions. A més a més, la possibilitat que aquestes produccions siguin representades, tant a l’etapa d’educació secundària obligatòria com al batxillerat artístic, comporta un repte creatiu dintre de la didàctica de l’assignatura.

Una manera d’acostar els nois i noies a l’escriptura creativa de tipus teatral és començar per la redacció de peces breus. No cal subministrar continguts teòrics densos a l’alumnat, sinó que, per contra, n’hi pot haver prou de treballar amb exercicis en què es proposi abocar reflexions i anècdotes personals sobre una sèrie d’estructures dramàtiques predeterminades. Això és el que es planteja als cinc exercicis recollits aquí, activitats en què també desenvolupen un paper important tant la lectura de peces bàsiques del teatre breu com el joc de la improvisació.

En aquest article, s’hi ofereix un resum del treball d’adaptació teatral realitzat amb els estudiants de Dramatúrgia de l’Escola d’Art Dramàtic (ESAD) d’Astúries, que va consistir en l’adaptació teatral del relat «Ceremonia», de Ricardo Menéndez Salmón, inclòs al seu llibre Los caballos azules (2005). A continuació, l’autor ofereix les pautes plantejades a l’alumnat per convertir el text narratiu en teatral i en els resultats més destacats dels seus treballs.

Aquest article mostra com es va treballar amb adaptacions teatrals de la novel·la Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carrol al grau de Mestre d’Educació Primària. L'adaptació teatral d’un text narratiu és una proposta didàctica de doble recorregut: d’una banda, permet que els estudiants despleguin els seus coneixements sobre les característiques que defineixen el teatre infantil i juvenil, el procés d’escriptura i construcció del text teatral i les implicacions escenogràfiques que comporta. De l’altra, poden desenvolupar a l’aula el treball de competències i habilitats que són pròpies del gènere teatral.

El llibre de text és encara l’element que més condiciona el treball de llengua a l’aula. L’article analitza en quina mesura el llibre ajuda el professorat a dur endavant un ensenyament de la llengua basat en un enfocament discursiu. S’hi aborden tres aspectes: l’eix organitzador de la programació i l’estructura de la unitat didàctica; el tractament de la gramàtica en relació amb els usos discursius, i les possibilitats d’elaboració d’una programació integrada de llengües. Per últim, s’hi ofereixen alguns consells per a manipular els llibres de text.

Al començament de la dècada de 1970, i en el context de les investigacions de la sociolingüística i de l’etnografia de la comunicació, Dell H. Hymes (1971) va posar en dubte el significat de conceptes com ara competència lingüística, parlant-oient ideal i comunitat de parla homogènia, tal com els va enunciar Noam Chomsky, en entendre que aquests conceptes no tenen en compte els factors socioculturals que influeixen en l’ús lingüístic i comunicatiu de les persones. Amb la finalitat de superar l’alt grau d’abstracció i l’immanentisme d’unes teories gramaticals que ignoraven el que les persones fan amb les paraules en situacions i contextos concrets de comunicació i amb finalitats diferents, Hymes va definir la competència comunicativa, al seu ja clàssic assaig «On communicative competence», com un saber «quan cal parlar, quan no, i de què cal parlar, amb qui, quan, on i de quina manera». Per això, segons l’opinió de Hymes, no es tracta tan sols de saber construir enunciats gramaticalment correctes, sinó també de saber-los utilitzar en contextos concrets de comunicació i de saber avaluar si són socialment apropiats o no.

En aquestes pàgines, oferim els fragments més significatius del ja clàssic treball de Hymes (1971), del qual sorgeix el concepte de competència comunicativa, un concepte essencial en l’àmbit dels anomenats enfocaments comunicatius de l’ensenyament de les llengües. Segons el parer de Hymes, la influència dels factors socioculturals en l’ús del llenguatge no afecta solament l’actuació externa, sinó també la competència interna de les persones, per la qual cosa les llengües no s’han d’estudiar (ni ensenyar) al marge de les intencions ni dels contextos comunicatius en què té lloc l’intercanvi lingüístic.

Aquest article planteja la importància d’utilitzar les TIC a l’hora de fer promoció de la lectura a l’aula. En primer lloc, convida el lector a conèixer tres experiències lectores dutes a terme a tres centres educatius valencians durant el curs escolar 2010-2011. Després, s’hi explica l’estudi de cas en què aquestes pràctiques van ser observades, analitzades i avaluades. Finalment, a través de les veus protagonistes de la investigació, s’hi descriu, amb exemples il·lustratius, una part significativa del procés que vam posar en marxa i els resultats a què arribàrem.