El aprendizaje cooperativo en la universidad del siglo XXI

L’objectiu d’aquest capítol és mostrar la integració de les dimensions de l’aprenentatge cooperatiu (AC) en les pràctiques docents universitàries que es duen a terme a la universitat del segle xxi. Es posa de manifest l’aprenentatge cooperatiu com a metodologia activa per al desenvolupament integral, transversal, creatiu, crític i reflexiu de l’alumnat universitari. Es demostra que l’aprenentatge cooperatiu afavoreix la convivència i el desenvolupament de les habilitats socials dels estudiants. A més, en aquest article, es presenta una mostra significativa de diferents estudis sobre l’aprenentatge cooperatiu a la universitat. Finalment, el capítol mostra les reflexions derivades del Simposi Internacional en Aprenentatge Cooperatiu a la Universitat celebrat a la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona el 2019, en què van participar experts internacionals en aprenentatge cooperatiu, i també les reflexions sobre sinergies i projectes de recerca, que va implicar la creació d’una xarxa nacional en aprenentatge cooperatiu.

Al llarg de trenta anys, hem après que la cooperació en l’aprenentatge va molt més enllà de ser una valuosa tècnica didàctica. Aquesta s’ha revelat com una de les estratègies més intrínsecament humanes per apropiar-se del coneixement. No s’ha d’oblidar que la cooperació ha estat un tret clau per facilitar l’evolució de l’espècie Homo sapiens. No obstant això, l’organització dels aprenentatges dins del sistema educatiu ignora les lleis bàsiques de l’aprenentatge humà i valida com a adequades les normes i els criteris didàctics propis de la cultura industrial: la fragmentació dels aprenentatges, la seva individualització i la seva avaluació, entesa com el control dels objectius prefixats externament a l’aprenent. Aquesta realitat fa que les propostes d’aprenentatge en cooperació encara siguin innovacions marginals dins del sistema.
Per avançar, cal superar les vigents representacions i modalitats d’ensenyament i aprenentatge, importades de la cultura industrial. També cal aprendre a distingir la cooperació de formulacions similars, però molt diferenciades i, sobretot, afinar en el rigor de les condicions de la seva aplicació. Això significa desplegar aquesta metodologia en un marc coherent d’activitats curriculars, basades en l’aprenentatge, entès des del paradigma socioconstructivista.

La implementació de l’aprenentatge cooperatiu (AC) en l’àmbit universitari ha tingut lloc al nostre país bàsicament en els últims vint anys i, al llarg d’aquest temps, s’han pogut verificar de manera progressiva les bondats d’aquest conjunt de metodologies docents basades en l’aprenentatge actiu dels estudiants mitjançant el treball en petits grups degudament estructurats per fer tasques que els condueixin a l’aprenentatge. A més d’aquestes bondats, l’experiència també ens ha aportat una llista d’inconvenients i de dificultats. La múltiple literatura que s’ha publicat en aquest període, com a conseqüència de la implantació d’aquestes metodologies, fa sistemàticament èmfasi en les bondats, però és poc profusa a l’hora d’assenyalar alguns problemes que comporta la seva utilització. En aquesta aportació es pretén, sense ànim d’exhaustivitat, tractar algunes de les dificultats més assenyalades.

L’aprenentatge cooperatiu es fomenta per mitjà de diferents sistemes educatius fins a l’educació secundària obligatòria i, especialment, la universitat. Després de destacar la importància de les interaccions entre iguals per donar suport a l’aprenentatge, presentem les principals característiques dins d’una recerca marc de corrent nord-americà durant l’assignatura de Psicologia social. Aquest programa de recerca posa l’accent en el fet que, malgrat les instruccions per al treball cooperatiu, una comparació social disruptiva pot fer que s’activi fàcilment el procés d’ensenyament a la universitat, amb la qual cosa es redueixen els aprenentatges. Aquests resultats inicials destaquen la importància de preparar els alumnes per cooperar. Finalment, durant una sessió de treball en un curs d’estadística es descriuen els beneficis i l’efecte del treball específic sobre les habilitats cooperatives en el context de l’educació universitària.

La cooperació entre estudiants es desenvolupa mitjançant pràctiques cooperatives, definides com a accions combinades intencionals, en què els participants es beneficien de la trobada. Aplicat als estudiants, inclou totes les situacions educatives en les quals són portats a aprendre o produir de diverses maneres: actuen junts. Aquest capítol consisteix a presentar les principals idees de la cooperació entre estudiants: en una relació de paritat, parlem d’una relació simètrica (com en els sistemes d’aprenentatge cooperatiu); quan un estudiant expert interacciona amb un altre estudiant que el sol·licita, és més aviat una relació asimètrica (per exemple, ajuda o tutoria). Algunes formes de cooperació són formals (treball en grup o en equip), amb instruccions d’un professor; unes altres són informals i tenen lloc per iniciativa dels alumnes (assistència mútua en particular). Aquestes variacions de cooperació entre estudiants inclouen totes aquelles que formen part d’una relació amb el coneixement. No es refereixen a organitzacions cooperatives que tendeixen a construir col·lectius: consells estudiantils, jocs cooperatius, discussions democràtiques o xarxes del coneixement

L’objectiu del capítol és doble: d’una banda, presentar alguns elements vinculats a l’avaluació en contextos d’aprenentatge cooperatiu, i, de l’altra, assenyalar les implicacions en la pràctica educativa universitària. La recerca sobre l’avaluació ha posat de manifest els diferents aspectes que constitueixen el nucli sobre el qual es prenen decisions vinculades a l’avaluació: la funció de l’avaluació, més pedagògica o social; els moments en els quals es dona, a l’inici, durant o al final del procés d’ensenyament i aprenentatge; l’objectiu que compleix, diagnòstic, regulador o acreditatiu, entre d’altres. En aquest capítol, ens centrarem en un dels aspectes més prioritaris quan parlem de l’avaluació en contextos d’aprenentatge cooperatiu universitari: els focus de l’avaluació, és a dir, quines dimensions podem avaluar de la cooperació. Es pot diferenciar entre l’avaluació dels continguts apresos de manera cooperativa; l’avaluació de les activitats realitzades de manera cooperativa; l’avaluació de l’estructura cooperativa (estructura de participació i estructura de tasca); i, finalment, l’avaluació de la competència d’aprendre a cooperar.

El 2009, l’Institut de Ciències de l’Educació Josep Pallach de la Universitat de Girona va impulsar la creació de diverses xarxes d’innovació docent (XID). Aquestes xarxes agrupen professors de disciplines diverses que volen compartir experiències relatives a l’aplicació d’innovació docent. Una d’aquestes és la que es refereix a l’aplicació de la metodologia activa basada en l’aprenentatge cooperatiu (XIDAC). Es compon de professors que utilitzen aquest mètode d’aprenentatge durant el disseny, la implementació i l’avaluació de la docència a la universitat. En aquest capítol, es descriuen de forma resumida les línies de treball i recerca de la XIDAC al llarg d’aquests últims anys, els objectius, els estudis i les recerques que s’han dut a terme fins avui dia. Amb això es volen donar a conèixer una sèrie de recerques clau que defineixen la recerca capdavantera de la XIDAC en els últims anys, i també els elements imprescindibles per dissenyar i implementar l’aprenentatge cooperatiu a les aules de la universitat. Finalment, es fa referència a les perspectives de futur i a les línies de recerca a desenvolupar per part de la XIDAC (Universitat de Girona).

El món acadèmic ha de formar i potenciar el desenvolupament d’habilitats per a un món interconnectat on els estudiants posin en joc formes de pensar, de treballar, de relacionar-se… El sistema educatiu universitari ha d’incloure aquestes habilitats, però molt especialment el treball col·laboratiu fent ús del domini integral de les tecnologies digitals. Però, per treballar de manera col·laborativa, cal desenvolupar la consciència de col·lectivitat. És en aquest sentit que l’aprenentatge col·laboratiu ha de promoure que els membres d’un grup que tenen una mateixa meta treballin de manera conjunta per aconseguir-la compartint experiències, coneixements i habilitats entre tots els membres de manera coordinada, eficient i consensuada. La universitat és un dels espais per experimentar la competència de treball en equip. En el cas de la UOC, aquesta competència ha estat un dels pilars del seu model educatiu i es converteix en una de les competències transversals.
És sota aquesta mirada i experiència que presentem, d’una banda, la introducció al context on té lloc l’aprenentatge col·laboratiu en xarxa, d’altra banda, la seva aplicació en estudis universitaris i, finalment, unes conclusions a manera de decàleg.

Aquest capítol relata una experiència pràctica desenvolupada en l’assignatura «Potencial educatiu del corporal» orientada a facilitar a un grup d’estudiants de tercer curs de magisteri un acostament a l’aprenentatge cooperatiu que inclogui el coneixement de diferents tècniques amb una possible aplicació en educació primària.
L’experiència es va posar en pràctica durant el curs 2019/2020 a la Facultat d’Educació i Treball Social de Valladolid amb un grup de 35 estudiants, dels quals 26 van assistir habitualment a les classes presencials fins a completar un total de sis crèdits ECTS.
Els diferents continguts de l’assignatura van ser desenvolupats fonamentalment mitjançant l’aprenentatge cooperatiu, en què es van implementar diferents tècniques estructurades («pensa - parelles - comparteix», «foli giratori», «caps numerats junts», «puzle»…) que es van combinar amb activitats motrius d’estructura compartida i jocs cooperatius. Les dinàmiques incloïen moments de reflexió orientats, d’una banda, a avaluar els aprenentatges en relació amb els continguts de l’assignatura i, de l’altra, a valorar les possibilitats d’aplicació d’aquestes dinàmiques amb alumnat d’educació primària.
Els resultats obtinguts mostren que tots els estudiants que van assistir regularment a les classes van aconseguir els objectius de l’assignatura. A més, l’alumnat va qualificar la metodologia emprada com a motivadora i amb possibilitat de ser fàcilment aplicada amb alumnat en edat escolar.

L’experiència que explicarem a les pàgines següents parteix d’una constatació: a pesar que portàvem uns anys presentant als estudiants les bases del treball cooperatiu, els resultats continuaven sent insuficients per a la formació de futurs mestres, així que decidim incrementar la dimensió pràctica.
Inicialment es va fer un treball de tipus binari que consistia a intentar ampliar les tècniques de petit grup. Realitzada aquesta aproximació a un millor coneixement personal i intel·lectual dels alumnes, la fase següent ja va ser plantejada en grups de quatre.
Quant al professorat, es van constatar diversos aspectes positius (comprensió de les tècniques, la interdependència de les finalitats, la supressió de la rigidesa de la classe, el compromís actiu de comprensió, moderar lideratges, propiciar debats reals…) enfront d’uns altres de millorables (la unitat ha de tenir uns objectius d’aprenentatge clars, la necessitat d’una ajuda prèvia per facilitar la comprensió de la unitat, la major implicació de fer pensar en format de grup…).
En el procés s’han tingut en compte les apreciacions dels alumnes, a partir de les respostes al qüestionari adaptat de Putnam sobre el funcionament del grup cooperatiu i de l’establiment d’objectius de millora, per marcar els progressos i els possibles canvis.

El Coop d’Efecte és un grup de treball de mestres de primària d’educació física i dos professors del grup de recerca d’educació física (GREF) de la Universitat de Vic que té, a partir de l’intercanvi i de la indagació dels seus membres, l’objectiu de millorar l’educació física mitjançant l’aprenentatge cooperatiu. Formar part del grup Coop d’Efecte i ser professors de la universitat ens aporta molts beneficis. Un avantatge molt interessant és que podem incorporar activitats i estratègies que els mestres utilitzen en un context real, l’escola. A més, participen en debats en seminaris amb els estudiants i són tutors de pràctiques d’educació física en el grau de Magisteri. També cal destacar que els mestres promouen la reflexió i incentiven la recerca des d’un entorn autèntic amb l’educació física.
Així doncs, per exemple, si la docent organitza l’assignatura en equips de treball, aquests equips s’aniran construint amb uns determinats processos. Es parteix del joc cooperatiu com a mitjà per anar configurant la cohesió del grup i anar estructurant grups estables i heterogenis amb ajuda de les estratègies d’aprenentatge.
L’aprenentatge cooperatiu es converteix en el punt d’intersecció entre el grup Coop d’Efecte i l’assignatura d’«Ensenyament de l’educació física», entre l’escola i la universitat. Aquest capítol presenta el grup de treball i les seves inquietuds i, a més, com la docent trasllada les estratègies i tècniques de l’aprenentatge cooperatiu en una assignatura del grau d’Educació Primària.

En aquest capítol, exposem i confrontem les diferències entre l’aprenentatge cooperatiu i la cooperació. D’una banda, l’aprenentatge cooperatiu és una estratègia didàctica que s’organitza a partir d’equips reduïts i heterogenis per aprofitar la interacció entre els membres de l’equip, amb la finalitat que tots aprenguin al màxim de les seves possibilitats. D’altra banda, la cooperació és una habilitat comunicativa que posseeix cada participant d’un equip i que, per mitjà de la seva pràctica, permet construir una idea d’equip.
Una primera conseqüència d’aquesta diferenciació i el principal propòsit d’aquest capítol és exposar la idea que el docent que organitza una assignatura utilitzant estratègies i tècniques de l’aprenentatge cooperatiu ha de comprendre que els processos de cooperació són propis i particulars de cada equip. Així doncs, per exemple, si el docent organitza l’assignatura en quatre equips, aquests quatre equips realitzaran processos de cooperació molt diferents. Una altra conseqüència que sorgeix d’aquesta diferenciació és la idea de comprendre que cada equip escriu el seu propi relat per mitjà de les experiències, que el conflicte entre els membres d’un equip és natural i que el paradigma de recerca en què s’ha de situar qualsevol estudi sobre la cooperació és l’etnogràfic.

Aquest capítol té l’objectiu d’explorar com les narratives visuals poden completar i potenciar el diàleg i la interacció verbal, en la mesura que són una part fonamental dels projectes cooperatius. L’experiència que analitzem va tenir lloc en les jornades dedicades als 35 anys de trajectòria de les didàctiques artístiques (Universitat de Girona, 9 de març de 2019). S’exposen tres propostes basades en les narratives visuals que tenen l’objectiu d’enriquir el diàleg mitjançant la incorporació d’altres llenguatges no verbals i l’ús de tècniques d’expressió artística dins de models educatius holístics i globals (Calbó i Juanola, 2005). Amb això, s’intenten propiciar interaccions complexes, intermèdies i identitàries entre els participants en un diàleg o discussió argumentada. Es mostra com l’ús d’altres llenguatges (en aquest cas, llenguatges visuals) pot ser una estratègia per enriquir, completar i potenciar les interaccions dialògiques, ja que ajuden a concretar idees difícils d’objectivar i, amb això, els participants aconsegueixen matisar les idees i conceptes en joc i tenir en compte aspectes efímers o minsos. Amb això es demostra que la construcció de coneixement exigeix la integració contínua de significats multimodals: imatges, símbols, gestos o sons en interacció (Gaspar, 2012). Mitjançant aquests llenguatges es desenvolupen creacions amb diferents capes interpretatives, com a petites obres d’art que en el seu conjunt formen mosaics o constel·lacions cooperatives, que representen tant les diferents subjectivitats com les interseccions inexplorades dels diàlegs.