Innovación y cambio en el aula desde la complejidad formativa

L'educació ha conegut quatre grans transformacions al mateix temps que la comunicació:
la primera, que fongui la humanitat, el sorgiment del llenguatge i l'educació; la segona,
que inaugura la història, la invenció de l'escriptura i l'escola; la tercera, a l'alba de
la modernitat, el desenvolupament de la impremta i el sistema escolar. La cinquena, més àmplia,
profunda i veloç, a penes comença: la transformació digital, que avança accelerada a la
societat, ensopega a l'escola i és ignorada a la docència universitària. La universitat
pot fer-ho perquè té un públic captiu, però filtrat, infravalora la docència i s'estanca
per una governança fragmentada. Però el desafiament és aquí: l'alumnat es diversifica,
cada vegada menys incondicional, més divers; el necessari aprenentatge al llarg de la
vida demanda a l'educació superior fórmules més flexibles i conciliables; els anunciats
tsunamis digitals no han arribat, i el mercat de treball reforça el credencialisme que
alimenta la universitat, però la bretxa entre el que aquesta ofereix i el que la societat
requereix augmenta. L'efecte de la quarta transformació en la comunicació i l'educació,
que va ser separada i en conflicte entre els mass media i la democratització escolar, és el
tecnoescepticisme, però la trinitat digital formada per dispositiu, programari i connectivitat
és incomparablement superior al llibre de text i a l'arquitectura organitzativa
aixecada sobre ell: l'aula ouera, l'horari en graella, la pedagogia frontal i el processament
de per lots de l'alumnat. La qüestió és quantes cohorts seran sacrificades a
la inèrcia de la institució i la resistència de la professió.

Dins dels múltiples canvis sobrevinguts per la pandèmia per covid-19, la reflexió sobre els processos d'ensenyament i aprenentatge adquireix un valor significatiu. La transformació metodològica, basada en una digitalització sense precedents, suggereix una dependència de les eines i els artefactes digitals als quals no tota la població en edat formativa arriba d'igual manera després de l'itinerari previ. És per això que la transformació que s'ha de dur a terme no es basa únicament en la integració dels recursos digitals, sinó en la correlació entre pedagogia beneficiada per la tecnologia educativa. L'alumnat dels centres de formació de professorat ha de ser conscient de la potencialitat de les eines digitals i per això, ha de rebre una formació concorde que optimitzi els processos d'ensenyament i aprenentatge com a facilitadors d'una millora que repercuteixi en la societat de manera qualitativa. La consideració de ciutadans digitals als qui no han rebut una formació orientada a l'optimització acadèmica de les TIC no ajuda a una consolidació real dels sabers i procediments necessaris per materialitzar aquest canvi. És per això que s'ha d'abordar la necessitat dels processos formatius atesos els requeriments de sabers fonamentals, procedimentals, metodològics i tecnològics. Així mateix, en aquesta reflexió innovadora també tenen cabuda altres focus d'anàlisis, com la metodologia mediada per la tecnologia, la repercussió en la societat i les vies per a una contínua formació del professorat.

La nombrosa contribució científica ha demostrat que la violència de gènere constitueix un dels més greus problemes que afecta la majoria de les societats, sent afavorida per la socialització diferencial i les actituds sexistes fins i tot en les cultures més igualitàries. El present capítol analitza la violència de gènere com a problema de salut pública i posa el focus en la formació del professorat com a agent transformador i de canvi a través de la coeducació, per això, l'ensenyament universitari ha de fer un major esforç a preparar els i les futures docents perquè l'equitat de gènere passi del propòsit en paper a una pràctica basada en la coeducació, erradicant les pràctiques androcèntriques i legitimadores de la discriminació contra les dones i les nenes en diferents esferes. El rol dels i les educadores ha de partir d'una formació integral, de la igualtat de drets i de la desconstrucció d'una societat lliure de prejudicis que han mantingut i continuen mantenint les dones i les nenes en situació de desavantatge en els diferents àmbits i esferes en els quals s'hauran de desenvolupar.

En el present article es descriuen algunes estratègies docents reeixides aplicades durant prop de quatre dècades d'ensenyament en diferents àrees i facultats de la universitat. Aquestes iniciatives innovadores pretenen motivar i implicar els alumnes, en temes relacionats amb la sostenibilitat, mitjançant la participació activa en processos i dinàmiques que els connecten amb problemes i situacions reals alhora que els obre les portes del seu futur professional.

La formació universitària dels últims anys està immersa en un mar d'innovacions, principalment psicopedagògiques. Es pot dir que s'ha situat a l'altura dels temps que corren i de les coses que succeeixen en l'àmbit socioprofessional. A més, res està tancat, tot indica que arribaran més innovacions conforme passi el temps. No obstant això, aquesta nova realitat no està exempta de perills i vicissituds. Ens preocupa que entre tant canvi es deixi d'atendre la que potser és la innovació més rellevant per a la formació universitària, a saber: la de mantenir les seves raons de ser, finalitats i motius primordials. Apostar per tal cosa, i per estrany que sembli, també és innovar. La veu de la universitat, la que ens informa sobre aquesta innovació, assenyala tres qüestions importants i que, des del nostre punt de vista, avui necessiten atenció. La primera és la unió del coneixement, o si es prefereix, la recuperació de l'arbre de la ciència i la cultura. No es pot parlar de formació universitària en un terreny fitat i desconnectat d'uns altres. La segona és l'aposta per l'estudiant investigador. La universitat és un lloc de trobada especial, allí se citen estudiants i professors per buscar veritats, belleses i bondats. La tercera té a veure amb la cultura. La formació universitària és la formació de la persona culta, sàvia, apassionada pel millor que s'ha dit i s'ha fet, confiada en els gegants del pensament i preparada per dialogar amb ells. La quarta i última és la tutoria personal. La formació universitària inclou un diàleg obert amb el professor, una conversa sense punt de sortida ni d'arribada, una transmissió que redunda en el creixement personal i el cultiu de la humanitat de l'estudiant, i per descomptat, també del professor.

La transformació de l'educació és un fet constatable en l'actualitat que situa l'estudiantat en el centre del procés d'ensenyament-aprenentatge. El professorat és concebut com un agent de canvi en els processos educatius, i en la incorporació de propostes de millora docent. Es requereix d'una reflexió sobre la seva pràctica docent, ser capaç de detectar les seves necessitats i participar activament en la comunitat d'aprenentatge. Per la qual cosa la innovació educativa pot contribuir al desenvolupament de la qualitat docent, sent necessari realitzar projectes d'innovació docent que impulsin les transformacions que se li requereixen a l'actual sistema educatiu, i contribueixin a demostrar el nivell de competència crítica-reflexiva com a precedent de la millora educativa. Aquest estudi, de caràcter qualitatiu, té com a propòsit identificar les línies estratègiques que segueixen les universitats espanyoles dins dels projectes d'innovació docent. Els resultats demostren que aquests projectes es destinen a la implementació i utilització de metodologies actives en l'ensenyament-aprenentatge en els estudis d'educació superior com, per exemple, aula invertida (Flipped classroom), a la col·laboració comunitària i a les experiències d'aprenentatge. En conclusió, les línies estratègiques en innovació que en aquest estudi es recullen són precedents de la millora educativa, però es considera necessari enfortir alguns aspectes com, per exemple, la formació permanent del professorat a les aules universitàries, reconèixer l'estudiantat com un agent actiu en l'elaboració i posada en marxa d'aquests projectes.

El present capítol aborda l'experiència educativa duta a terme mitjançant un projecte d'innovació educativa interfacultatiu on van participar els alumnes i professors de la Facultat de Dret i la Facultat d'Educació de la Universitat Complutense de Madrid. L'objectiu d'aquesta iniciativa era ensenyar els alumnes el marc de la justícia restaurativa, així com la resolució dialogada de conflictes mitjançant l'ApS com a estratègia metodològica. D'aquesta manera, el projecte va comptar amb una fase inicial on els estudiants van rebre formació teòrica. Posteriorment, es van implementar iniciatives amb experts en la temàtica, que van permetre vincular el corpus teòric amb la realitat professional. Finalment, els estudiants van realitzar iniciatives en les seves pròpies facultats per desenvolupar i implementar l'adquirit. Especialment rellevant resulta el contingut del projecte en la formació inicial d'educadors, perquè va permetre l'adquisició d'eines per a la resolució de conflictes i l'acostament a realitats que anteriorment resultaven desconegudes, com el context dels menors infractors i persones privades de llibertat. En conclusió, podem assenyalar l'adequació del projecte per a la formació inicial universitària perquè va permetre la participació de l'alumnat, l'adquisició d'aprenentatges no incorporats en els currículums formatius i el disseny d'iniciatives aplicables als seus contextos professionals.

En aquest capítol es comunica una innovació des de la recerca basada en una altra prèvia. El seu propòsit és la millora en l'adquisició del coneixement pedagògic, tan necessària en els nostres dies, inscrita en l'epistemologia de l'educació i en l'acció de formar en les competències d'informació els futurs mestres i pedagogs. Des de l'ampliació de l'abast d'aquesta innovació original, la comparació i una nova fonamentació, basada en el pensament i en l'acció docent de l'assignatura coneixement pedagògic i recerca educativa, s'arriba a identificar un conjunt de competències en informació, centrades en la dimensió experiencial, que han de ser incloses en la construcció de l'esmentat saber educatiu i en la formació dels estudiants que cursen aquesta assignatura. S'aporta el plantejament pedagògic que la seva incorporació demana des d'una nova fase d'acció, i que constituirà la implantació de la innovació. Des d'aquí albirem un canvi addicional en el nivell de la Facultat d'Educació. La totalitat de les competències d'informació identificades formen un marc de referència per a les altres matèries que configuren els plans d'estudi dels dobles graus de mestre en educació infantil o educació primària i pedagogia.

La biomímesis és una ciència transdisciplinar que aprèn i imita les estratègies que la naturalesa ha desenvolupat creativament i eficaçment a través del procés evolutiu per resoldre els desafiaments actuals de la humanitat, com ara la circularització socialment equitativa de l'economia i el canvi climàtic. Janine Benyus i el seu equip del Biomimicry Institute ens ofereixen un conjunt de conceptes i una proposta metodològica basats en la recerca d'aprendre i després replicar les formes, processos i ecosistemes de la naturalesa per crear solucions més regeneratives, amb major ètica, equitat i compromís social. Aquests postulats reflecteixen la relació sistèmica existent entre els sistemes humans i el conjunt de sistemes que han evolucionat durant milions d'anys en el nostre planeta solucionant totes les dificultats a través de solucions molt innovadores que avui poden inspirar-nos per transformar la forma en la qual vivim. Contribuint a millorar la relació amb nosaltres mateixos, amb els altres éssers humans i el mitjà. Per tant, la biomímesi té el potencial de contribuir a l'educació per a la ciutadania mundial (ECM) i l'educació per als objectius de desenvolupament sostenible (EODS) de l'agenda 2030 de la Uesco. Aquest treball explora com els recursos de la biomímesi poden contribuir al desenvolupament de les competències clau en sostenibilitat de la Unesco com el pensament sistèmic i crític, la col·laboració, la capacitat estratègica i d'autoconsciència representen les competències essencials per formar ciutadans de sostenibilitat, capaces de participar constructivament i responsablement en el món d'avui per als escenaris de futur sostenible. A partir dels principis operacionals que constitueixen la interdependència dels ecosistemes proposem una aplicació dels recursos de la biomímesi. A partir d'aquestes consideracions dissenyem i apliquem un taller, en el qual a partir de l'instrument explorador de sistemes, ens acostem a la percepció de sistema que tenen els estudiants sobre els temes que s'aborden en l'assignatura d'organització escolar, per analitzar si els permet desenvolupar un pensament sistèmic i altres competències clau en sostenibilitat, així com les competències pròpies de l'assignatura.

Aquest capítol presenta una experiència educativa innovadora desenvolupada a la Facultat d'Educació de la Universitat Complutense de Madrid, consistent en un seminari teoricopràctic impartit a dos grups en les assignatures de pedagogia social (grau en pedagogia) i teoria de l'educació (grau en educació primària). La proposta s'emmarca sota una perspectiva pedagògica eticocívica, orientada al treball amb futurs educadors entorn dels conceptes de deliberació ètica, democràcia, saviesa pràctica, justícia social i compromís cívic, amb l'objectiu de generar una cultura de la conversa i el diàleg en la comunitat educativa sobre aquells valors, principis i normes cíviques susceptibles de ser promoguts col·lectivament des de les pràctiques i les polítiques educatives. Per això, partint del model proposat a la Universitat d'Harvard per Levinson i Fay, es van crear espais per abordar conjunta i sistemàticament entre membres dels grups participants diferents discussions ètiques centrades en la vida ordinària dels contextos educatius, abordant-les des de la posada en comú i l'anàlisi de les diferents perspectives per contribuir a promoure solucions justes i inclusives. Aquesta proposta docent respon a la necessitat d'incloure en la formació de futurs professionals de l'educació l'adquisició d'eines per reflexionar i donar resposta als desafiaments ètic-cívics que sorgeixen en la quotidianitat del seu acompliment professional, una necessitat especialment apressant quan l'omissió d'atenció a qüestions dilemàtiques genera situacions d'injustícia social, que perjudiquen especialment aquelles persones en situació de vulnerabilitat. D'aquesta manera, en aquest capítol, s'analitzen els fonaments teòrics que justifiquen la proposta. A continuació, a partir dels objectius d'aprenentatge proposats, es descriu la seqüència didàctica dissenyada i implementada, la metodologia d'ensenyament-aprenentatge cooperativa i experiencial adoptada a través d'estudis de casos normatius, així com els recursos utilitzats. El text conclou sintetitzant els elements més importants d'aquesta experiència d'innovació educativa, que apunten a la necessitat i la possibilitat d'impulsar una educació i formació ètica del professorat veritablement universitària.

La participació a les aules universitàries des d'una perspectiva de gènere és un focus central en les anàlisis per a la millora i la innovació docent. El repte d'educar en i per a la participació es fonamenta des de les pedagogies crítiques i feministes, per la qual cosa hem d'atendre aquest aspecte des de l'educació superior, en totes les àrees de coneixement, si pretenem repensar les nostres pràctiques docents. En aquest capítol es presenta el disseny, fonamentació i avenços d'un projecte de l'observatori de l'estudiant de la UCM finançat en la convocatòria de 2021-2022: percepcions de la participació a les aules universitàries des d'un enfocament de gènere i de diversitats. Aquest projecte pretén analitzar les percepcions, tant de l'estudiantat com del professorat, entorn de la participació a les aules universitàries des d'una perspectiva de gènere. En aquest sentit, ens qüestionem si tots dos col·lectius compten amb concepcions i visions similars entorn de la participació; si aquestes varien en funció de les àrees de coneixement, el tipus de sessions teoricopràctiques, el curs o la grandària dels grups; i, si és possible construir llocs comuns de diàleg entre tots els agents implicats per repensar les pràctiques de participació en els espais de docència universitària. Per això, s'ha realitzat una recerca-acció-participativa emprant diverses tècniques: qüestionari per a estudiants, observacions a les aules i grups de reflexió amb el professorat. Amb aquests resultats es realitzen anàlisis de triangulació a partir de categories. En el present capítol ens centrarem en exposar les categories d'anàlisis relatives a la construcció d'espais segurs a les aules i les metodologies docents com a elements destacables per a la millora de la participació a les aules.  Com a resultats destacables s'aporten idees per a la millora de les dinàmiques de participació a les aules com a element essencial per a la construcció de processos d'ensenyament i aprenentatge transformadors, innovadors i des de les pedagogies feministes basant-nos en la projecció de la universitat com transmisora de sabers col·lectius i no únicament com a reproductora d'aquests.

El present capítol recull els resultats més significatius obtinguts al llarg del desenvolupament d'un projecte d'innovació educativa amb l'objectiu general de millorar l'ocupabilitat dels egressats i les egressades en educació social, així com la cerca d'ocupació activa potenciant l'ús de xarxes socials i professionals.
Parteix d'una sèrie de premisses com la necessitat d'augmentar el coneixement i l'ús conscient i adequat de les xarxes socials, així com la de contribuir a una millora de la percepció dels i les estudiants sobre les possibilitats d'èxit a l'hora d'enfrontar-se a la cerca d'ocupació activa, perquè en l'àmbit social és freqüent trobar major dificultat d'inserció laboral, subocupació, temporalitat i jornades a temps parcial.
Els resultats obtinguts mostren una manca en el desenvolupament de propostes didàctiques innovadores enfocades a l'orientació laboral i a la millora de l'ocupabilitat, que fan plantejar la necessitat de noves maneres d'entendre la formació. Aconseguir i mantenir una ocupació ja no depèn tant del que se sap en el moment de la contractació, sinó del que es pot aprendre i posar en pràctica, així com de la capacitat d'adaptació constant. I és des d'aquest enfocament de partida, on cobra sentit introduir el concepte d'ocupabilitat, entès com una macrocompetencia que engloba un conjunt de coneixements, destreses i actituds orientades a l'ocupació.
Des d'un punt de vista metodològic aquesta acció innovadora es planteja a partir d'una visió holística, intergeneracional i transdisciplinar, mitjançant el treball col·laboratiu entre tots els agents participants en el projecte (estudiants, alumni, professors, representants dels col·legis professionals, i altres professionals del sector). Tot això, amb la finalitat d'identificar nínxols d'ocupació que enforteixin el perfil i desenvolupament professional, juntament amb el disseny d'una estratègia per a l'intercanvi d'informació, experiències i bones pràctiques.

Durant les últimes quatre dècades les nombroses iniciatives vinculades amb l'atenció a les diversitats en les etapes d'educació infantil, primària i secundària no han anat acompanyades d'iniciatives similars en l'educació universitària (Blanco, Molina i López, 2015) ni de recerques que vinguin a constatar l'eficàcia d'aquestes iniciatives així com de les mesures organitzatives que se'n derivarien (Tallón i uns altres, 2019). Tenint en compte aquesta situació, en aquest capítol es revisa la noció d'atenció a la diversitat i les principals perspectives acadèmiques que l'han abordat de manera innovadora els últims anys: l'educació inclusiva, el disseny universal per a l'aprenentatge i les pedagogies queer. Igualment es realitza una anàlisi de les mesures existents en l'actualitat en les sis universitats públiques madrilenyes per incrementar la participació i inclusió del conjunt de la comunitat universitària, centrant aquesta anàlisi en les unitats de diversitat (UD) sorgides en l'última dècada i la presència de la qual serà obligatòria en totes les universitats segons contempla la futura llei universitària (Sanmartín, 2022). Igualment s'analitzen els suports concrets que des de les UD es donen al professorat per ajudar-lo i orientar-lo en el treball diari. Aquestes mesures són analitzades des d'una revisió documental d'aquestes, tenint en compte la seva denominació, els seus destinataris i els serveis que donen a la comunitat universitària especialment dins de les aules. A manera de conclusió, es constata que les UD estan centrades en teories educatives vinculades als models de necessitats educatives especials i en el millor dels casos, de manera excepcional, d'educació inclusiva o disseny universal per a l'aprenentatge. Les idees plantejades per les pedagogies queer no estan presents a les UN.

En l'actualitat, el sistema universitari presenta diferents reptes als que ha d'enfrontar-se per  assumir el seu paper transformador dins de la societat i les seves demandes. Per això, ha d'assumir diferents objectius amb la finalitat de posicionar-se com a entitat transformadora i generadora de canvi social i educatiu. Encara que són moltes les metes a les quals ha d'arribar, algunes es configuren com a prioritàries, com és el cas del paper rellevant de la universitat per a la inclusió social de determinats col·lectius, com les persones amb diversitat funcional, a través de propostes formatives per a la seva inclusió sociolaboral; la generació de valors d'igualtat i participació per tractar a tots els estudiants per igual, independentment de les seves característiques socials i personals, potenciant els interessos de tots; la inclusió de la tecnologia com a recurs didàctic amb la finalitat d'equilibrar el seu ús entre fora i dins de les aules; etc. Tots aquests canvis incideixen en múltiples factors, entre els quals destaca la figura del docent com a part fonamental del procés formatiu. Per aquesta raó, cal una reflexió profunda sobre el seu paper en el procés de canvi i millora que ha d'adquirir la universitat com a institució. L'objectiu d'aquest capítol és conèixer de manera general aquelles pràctiques inclusives que s'estan desenvolupant en diferents universitats i els canvis associats a aquestes pràctiques, analitzant per a això algunes de les evidències dels informes internacionals i nacionals sobre l'atenció a la diversitat en el sistema universitari espanyol. A més, es pretén mostrar de manera particular els canvis advertits en l'estudi propi «Unidiversidad» ofert a la Universitat d'Alcalá, en el qual s'utilitzen diferents propostes centrades en les metodologies actives, com són l'aprenentatge cooperatiu, la ludificació o l'aprenentatge-servei, al qual se suma un procés sistemàtic de reflexió docent i ús de les tecnologies. Concretament, s'analitza l'experiència derivada de tres de les assignatures presents en aquesta titulació: càlcul i finances per a la vida, maneig de les TIC el segle XXI i comunicació eficaç i relacions interpersonals a la feina, que intenten fomentar la inclusió, potenciar la tecnologia i fomentar valors d'igualtat i participació en tots els seus estudiants sota l'atenta reflexió docent.

Aquest capítol desenvolupa, en primer lloc, un marc teòric sobre l'ús de les xarxes socials i de les plataformes digitals en educació tenint en compte aspectes fonamentals com el paper d'aquestes en la formació, els beneficis i els desavantatges d'utilitzar-les, les diverses recerques sobre l'ús  de xarxes socials en educació, o els factors d'èxit dels youtubers educatius. En segon lloc, es proposen propostes pedagògiques de l'ús de YouTube en educació concebent les possibilitats de transformació quant a la metodologia docent i quant a la utilització o creació de recursos audiovisuals per part del professorat o de l'estudiantat. En tercer lloc, s'exposa una experiència real a la Facultat d'Educació -centre de formació del professorat de la Universitat Complutense de Madrid en la qual s'apliquen aquestes transformacions en les assignatures de teoria de l'educació i de didàctica i innovació curricular-.