Avaluació

Des de fa uns quants anys, ens estem acostumant al fet que sempre que es parla d'avaluació als mitjans de comunicació, és per donar-ne notícies descoratjadores, com ara: alumnes que, segons sembla, no han assolit el nivell desitjat; països que, pel que diuen, tenen uns estudiants molt més hàbils que els nostres; nens i nenes que no han après el que el professorat els ha ensenyat... Aquestes informacions massa sovint dibuixen un escenari catastròfic, amb titulars cridaners i simplificadors de dades obtingudes, moltes vegades, a través de processos llargs i refinats.

L'avaluació de la llengua hauria de ser tinguda en compte com un àmbit propi de la didàctica d'aquesta àrea. Els objectes d'avaluació en el procés d'ensenyament i aprenentatge de llengües coincideixen amb els objectes de l'ensenyament i l'aprenentatge i no poden contemplar-se separadament. En el present article, s'hi fa un repàs dels treballs sobre avaluació de la llengua en el terreny de la pràctica educativa i s'hi destaquen els aspectes que hi tenen una rellevància especial: el concepte de regulació, els processos d'autoavaluació i l'instrument del portafolis. Per acabar, s'hi destaquen els temes que requeririen l'atenció de futurs treballs.

El present article és una reflexió sobre les relacions entre el saber gramatical i l'ús reflexiu de la llengua a partir d'una revisió de l'ús en castellà dels temps verbals del passat feta a classe. Aquesta activitat forma part d'una seqüència didàctica de gramàtica realitzada amb alumnes de quart d'ESO. L'anàlisi de les interaccions d'aula, entre iguals i amb el professor, juntament amb les dades que proporcionen els textos de l'alumnat, mostren com la revisió gramatical és un valuós instrument d'avaluació formativa que, en determinades condicions didàctiques, afavoreix el pas d'un ús espontani a un ús elaborat de la llengua.

L'article parteix d'una concepció dinàmica del procés d'escriptura, en què l'actuació de l'ensenyant pren tot el sentit quan s'integra plenament en el procés de redacció que duen a terme els estudiants. És ben sabut que una part important de les estratègies d'escriptura s'adquireixen vinculades a gèneres textuals concrets i que, per tant, aprendre a escriure significa aprendre a produir els gèneres o els tipus de textos que es consideren essencials per a cada etapa i per a cada nivell educatiu. Des del punt de vista metodològic, la proposta de correcció que es presenta assumeix, a més, la importància de la reflexió delsaprenents sobre els seus textos, exigeix el desenvolupament d'una actitud autocrítica que ha de permetre a cada estudiant detectar els problemes que es troba en el procés de textualització i propicia el diàleg entre els estudiants i el professorat durant el procés de construcció textual.

A través del tractament qualitatiu de les respostes aportades pel professorat de llengua catalana i castellana de dotze centres d'educació secundària a uns qüestionaris, s'identifiquen les característiques principals de les pràctiques que realitzen en relació amb la correcció i l'avaluació de les tasques d'escriptura. Els resultats d'aquest estudi permeten qüestionar la incidència de la recerca en didàctica de la llengua i dels processos de reforma educativa en l'ensenyament i l'aprenentatge de llengua i literatura a les aules de secundària, i obren interrogants sobre l'eficàcia de la dedicació ûen general molt granû que té el professorat en l'ensenyament de la composició escrita.

L'article integra reflexions i propostes sobre l'avaluació de l'expressió oral, partint de la necessitat de definir clarament què s'entén per expressió oral i de possar en pràctica els conceptes bàsics en el camp de l'avaluació. S'hi discuteix la rellevància del Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües en aquest context. L'article és necessàriament de caràcter generalista i, a partir dels criteris i de les recomanacions globals, vol ser rellevant en el camp de les llengües estrangeres i també en el de les llengües primeres i segones dels diferents nivells educatius.

El lloc central que l'ensenyament i l'avaluació de les competències orals ocupen en el currículum promulgat per la LOE no es correspon amb el lloc que aquestes competències ocupen en les pràctiques escolars que s'observen a Catalunya. La manca d'una tradició acadèmica forta en la promoció i l'avaluació de l'oralitat amb finalitats reguladores i certificatives es tradueix en una población adulta desposseïda d'habilitats comunicatives essencials. A partir de l'anàlisi de les pràctiques docents de tres professors de llengües de secundària, el present article reflexiona sobre les conseqüències concretes que se'n deriven i proposa un decàleg per a l'acció docent que pugui contribuir a millorar l'educació lingüística integral dels ciutadans de manera substancial.

La quantitat i la diversitat d'avaluacions del sistema educatiu realitzades al llarg dels darrers anys, així com el fet que majoritàriament hagin afectat només una mostra d'alumnat i de centres, fa que siguin desconegudes per bona part del professorat i de la comunitat educativa en general. El pes mediàtic d'alguns estudis internacionals ha fet que se'n parli més, però, sovint, la informació no acaba d'ubicar-se en un panorama de conjunt ni en una seqüència temporal que permeti veure objectius, continguts o àrees avaluades, semblances i diferències, transformacions i canvis. Aquest article vol fer una aportació a aquesta visió de conjunt d'avaluacions de sistema, analitzant amb més detall l'avaluació de les competències bàsiques, promoguda pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.