Llengües, ètnies i cultures a l'ensenyament

La presència de tres o quatre llengües als currículums de l'ensenyament obligatori i la diversitat cultural i lingüística dels escolars demana un replantejament dels principis que han guiat fins ara el tractament de les llengües a l'escola. En aquest article es revisen les disfuncions entre el marc actual i els criteris que haurien de vertebrar l'educació lingüística en el futur immediat.

L'article està organitzat en dues parts. A la primera, s'aborden algunes qüestions generals relacionades amb la integració i l'aprenentatge de llengües. A la segona, es discuteix la manera de fer possible l'aprenentatge de les llengües de l'escola a aquesta part de la infància, amb un èmfasi especial en el tractament de la seva pròpia llengua.

L'article reflexiona sobre el paper de la llengua en les relacions interculturals a partir de dues realitats socioeducatives multiculturals però diferents, com Catalunya i Califòrnia. També es proposa tractar un conjunt de factors socials i culturals clau, per analitzar els efectes del tractament de les llengües amb alumnes immigrants i de minories culturals i per millorar-ne la integració i l'aprenentatge.

Un dels aspectes més cridaners del canvi produït en l'àmbit escolar aquests últims anys ha estat la presència a les nostres aules d'un nombre cada cop més elevat d'alumnat estranger procedent de l'emigració, la primera llengua del qual és distinta de la llengua o les llengües de la societat d'acollida. En aquest article es pretén donar a conèixer un exemple del tipus de resposta que el model britànic ofereix al seu alumnat, amb la intenció que serveixi per reflexionar sobre experiències educatives diferents i d'assumir-ne allò que pugui servir per a la nostra pràctica, tenint sempre present que la resposta de l'escola ha de ser una d'integració, potenciant al màxim el desenvolupament de capacitats per a ½tot+ l'alumnat.

L'ensenyament d'una nova llengua comporta uns pressupòsits teòrics i uns plantejaments metodològics que no sempre s'expliciten, però que són subjacents en les activitats proposades. Les dificultats per als ensenyants es fan més patents quan els destinataris són alumnes que s'han incorporat tardanament al sistema educatiu, per als quals la nova llengua és, a més d'una eina bàsica de comunicació, la que els ha de servir de vehicle per assolir uns altres aprenentatges. En aquest article es presenten algunes orientacions, emmarcades per l'enfocament comunicatiu de la llengua, a fi de facilitar al professorat una didáctica que afavoreixi l'ensenyament-aprenentatge del català, atesa la tipologia de l'alumnat d'incorporació tardana que es troba a les nostres aules.

En aquest article s'exposen algunes reflexions i activitats dutes a terme en la realització d'experiències de recerca-acció en escoles amb nenes i nens gitanos. Tot partint d'una revisió etnogràfica de la diversitat cultural a l'àmbit escolar, s'hi plantegen línies de treball i de discussió sobre la manera d'aprofitar-la per ½fer llengua+, desescolaritzant les pràctiques pedagògiques i prenent consciència de les actituds i de les representacions que ens genera tal diversitat.

Aquest article versa sobre el funcionament de les classes de català dirigides a alumnes d'incorporació tardana (IT) de llengües no romàniques. S'hi tracta la diversitat de l'alumnat, l'enfocament didàctic i les propostes que han estat més ben acollides.

En aquest text es fa una anàlisi de la situació multicultural del País Basc i de les principals preocupacions que l'educació intercultural ha de tenir en compte a l'hora de dissenyar una educació que atengui tota la diversitat, el bilingüisme, l'aprenentatge precoç de les llengües estrangeres, els fills d'immigrants, els gitanos, el racisme i la construcció europea. S'hi fa un balanç sobre els principals assoliments i reptes de cara al futur i s'hi proposen unes línies bàsiques per confeccionar un currículum intercultural al País Basc.

S'ha parlat a bastament de la planificació del text escrit, però segons quins tipus de discursos orals requereixen també una planificació i segueixen un procés d'elaboració que és, en part, paral·lel al de l'escrit. Aquest article parteix d'aquestes semblances per anar després més enllà, ja que, aprofitant la caracterització dels tipus de textos i de les seves superestructures, pretenem donar unes pautes que pensem que poden facilitar l'elaboració de textos orals formals.

A Roma, el mestre que ensenyava a llegir, escriure i comptar era l'anomenat ludi magister. Aquests coneixements s'ensenyaven en llatí, però les classes acomodades podien pagar preceptors que impartien els seus aprenentatges tant en llatí com en grec. La manera d'ensenyar fou copiada del món grec i seguía una progressió lògica i ordenada, de manera que es començava a treballar per les lletres i es continuava per les síl·labes, les paraules i les frases. Sorprèn veure que l'estructura i el plantejament en l'ensenyament d'aquestes nocions va restar inalterable al llarg de gran part de l'antiguitat clàssica. També sorprèn veure que alguns tipus d'activitats i la seqüenciació de continguts, salvant petites diferències, és semblant avui dia.