De los cambios a las reformas en la educación: la politización del proceso

La reforma educativa és un concepte que ha estat definit per múltiples autors. Actualment és un terme àmpliament utilitzat pels polítics en les seves campanyes electorals i una vegada assumeixen el govern; no obstant això, el concepte té accepcions més profundes que un simple maneig polític discursiu. En aquest capítol se sosté que una reforma ha d'abraçar els àmbits polític, pedagògic i estructural, a més de penetrar en allò més profund de cadascun d'aquests camps, si es volen aconseguir canvis de llarg termini i impactar positivament en l'aprenentatge i ensenyament dels educands.

Qualsevol tipus de canvi educacional pot denominar-se «reforma»? Les múltiples transformacions efectuades en l'educació poden abraçar diferents períodes de temps, així com diferents profunditats i amplituds diferenciades. Descriure els diversos abordatges d'aquestes transformacions educatives constitueixen el centre d'interès d'aquest capítol. Els polítics que assumeixen el govern solen ser els qui activen aquestes mutacions; desafortunadament, en molts casos, sense una guia clara de la direcció que es desitja aconseguir i amb temps molt fitats per dur-les a terme.

Els camps socials, econòmic, polític i cultural són els referents més amplis de les reformes educatives. Quan en canvia algun o diversos es generen transformacions educacionals. L'esfera internacional ha tingut un pes específic en les variacions de l'educació el segle XXI. Aquesta influència penetra l'àmbit de cada país quant a models educatius i, en alguns casos, incideix en els mateixos sistemes educacionals de les diferents nacions. Aquests canvis estan caracteritzats per ritmes i profunditats variants que condueixen a una diversitat de resultats escassament consolidats.

Els canvis en l'educació solen iniciar-se, bé amb la creació de noves lleis educatives, o bé amb transformacions de les ja existents, des de la Constitució fins a les lleis secundàries que en deriven. Això permet als polítics dur a terme polítiques amb un manteniment legal, no sempre legítim. En la conformació del marc normatiu es presenten negociacions, acords i desacords, consensos i oposicions que influeixen en l'operativitat i el funcionament del sistema educatiu.

Cap a la segona meitat del segle XX es promouen transformacions en l'educació degut, sobretot, a fenòmens de mobilitat demogràfica camp-ciutat. Els anys seixanta, diversos moviments polítics i socials impacten en el camp educatiu i, una dècada després, els canvis se centren en el currículum. Les dues últimes dècades del passat segle, l'imperant va ser la progressiva descentralització dels sistemes educatius, un procés encara viu que genera tensions entre les escoles, les autoritats locals, les burocràcies i les autoritats nacionals.

La societat mexicana de la primera meitat del segle XX es va caracteritzar pel predomini del que és rural sobre el que és urbà. La missió de l'escola era integrar la diversa societat mexicana com una nació, minorant la pobresa i la desigualtat, uns objectius que es persegueixen encara avui dia… i que difícilment s'aconseguiran en un futur pròxim i a mitjà termini si no s'adopten reformes educatives de calat profund.

Els anys que transcorren entre 1950 i 1970, una etapa de «desenvolupament estabilitzador», Mèxic va experimentar un significatiu creixement industrial, acompanyat d'un gran increment poblacional que va migrar massivament del camp a les ciutats. Les urbs mostren un creixement desordenat, igual que les escoles, ara urbanes. Durant aquest període, l’Amèrica Llatina es veu immersa en la Guerra Freda, la qual penetra en els sistemes educatius dels diferents països llatinoamericans amb dos marcs ideològics preponderants: el capitalisme o el socialisme.

La dècada dels anys vuitanta del segle passat marca un punt d’inflexió en el model d'Estat en transitar d'un model protector a un neoliberal, on la globalització irromp de manera total. La política econòmica cobra centralitat i relega la política social a un pla secundari. Sobre aquest tema, l'educació es considera un pilar per aconseguir i consolidar tal model, a més de cobrar nous rumbs en el desenvolupament econòmic dels països. La modernització esdevé un concepte central en tots els àmbits de la vida nacional. Per descomptat, una educació eficient, eficaç i de qualitat és vital per complir aquest trànsit modernitzador.

Els anys noranta del segle passat marquen l'inici d'unes polítiques educatives internacionals concertades per aconseguir avenços en l'educació i, per mitjà d'aquesta, refermar la democràcia i el sistema socioeconòmic liberal a l’Amèrica Llatina. Així, en diversos països de la zona –i en particular a Mèxic– s'implementen processos de descentralització, s'efectuen canvis en el sistema educatiu i es traslladen responsabilitats educatives i de finançament als governs locals. Unes transformacions que també afecten el currículum de l'educació bàsica en passar d'un model configurat entorn d'àrees de coneixement a un altre basat en assignatures i dotat d'una visió més humanista.

Els inicis d’aquest present segle conflueixen diverses postures sorgides de fòrums educatius internacionals. Així, el Cim del Mil·lenni, el Fòrum Mundial sobre l'Educació de Dakar, els treballs educatius de l'Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE) o el projecte Tuning –implementat primer a Europa i, posteriorment, a l’Amèrica Llatina– s'alineen en direccions similars. El lideratge educatiu és assumit per la Unesco –però també per l’OCDE– sobre la base d'un model educatiu per competències.

Les últimes dècades, les polítiques educatives internacionals de caràcter neoliberal han penetrat amb gran força a l’Amèrica Llatina. Sobre aquest tema, en tots els països de la zona on s'està aplicant es donen uns elements comuns: reestructuració dels sistemes educatius i les formes de finançament i regulació; ampliació de la cobertura territorial; un augment dels anys d'escolaritat obligatòria; canvis en la gestió i l'autonomia escolar; i rendiment acadèmic, avaluació i resultats com a indicadors per mesurar la qualitat de l'educació.

Des de l'inici d’aquest segle, l'educació mexicana adopta el model per competències per a tot el sistema educatiu, però principalment per a l'ensenyament bàsic. En cada sexenni presidencial, aquests canvis educacionals es denominen «revolució», «reforma integral» o simplement «reforma». Sigui com sigui, en tots els casos, primer es recullen els principis de les polítiques educatives internacionals, després s'introdueixen en la legislació i, posteriorment, en el sistema educatiu. Sobre aquest tema, la història oficial de l'educació evoca aquests principis, encara que, en contrastar-los amb la realitat educativa, tals transformacions difícilment aconsegueixen albirar-se.

Analitzar les «reformes educatives», sobretot el segle actual, és un exercici obligat donat l'abús del terme per part de la classe política. Aquest tipus de reformes tenen tres components principals: polític, pedagògic i estructural. En aquest sentit, es requereix que els canvis es realitzin en terminis llargs amb la finalitat d'aconseguir la seva permanència i que penetrin en profunditat en cadascun d'aquests tres camps. Quan això s'aconsegueix, podem parlar amb certesa d'autèntiques reformes educatives i no sols de canvis superficials en curts períodes de temps.