El plaer de jugar: escollim les millors joguines

La selecció de les joguines representa no poques vegades un repte. Una bona joguina ha de poder desvetllar la curiositat, les ganes de saber o simplement la rialla, amb la certesa que aquests estímuls són veritables llavors de profundes adquisicions.  Cal entendre així què és el joc amb majúscules i en singular, quin paper tenen els jocs i les joguines i quins són els criteris per seleccionar els millors mediadors i motivadors del joc per a cada persona.

Parlem sobre JOC, en singular i amb majúscules

Sabem que jugar és una font inesgotable de plaer, alegria i satisfacció, que permet el creixement harmònic del cos, la intel·ligència, l’afectivitat i la sociabilitat. Ara i sempre, el joc ha estat i és un element fonamental en el desenvolupament de les persones. Per això, si parlem de l’ésser humà hem de parlar sens dubte de joc. En el seu magnífic llibre Homo Ludens, en Johan Huizinga ens defineix com a tals (‘persona que juga’) davant del homo faber (‘la persona que fa’) o fins i tot l’homo sapiens (‘la persona que pensa’). Així, l’homo ludens està oberta al misteri i a la bellesa. Viu el present, accepta riscos, abraça la incertesa, supera pors a equivocar-se, viu les situacions com a reptes.

El joc és l’activitat infantil principal. Jugar és una necessitat, un impuls vital, primari i gratuït, que ens impulsa a explorar el món, a conèixer-lo i dominar-lo. Que ens empeny a mirar, tocar, experimentar, descobrir, expressar, imaginar, recrear.

Si els éssers humans mantenim l’activitat lúdica al llarg de tota la nostra vida és perquè el joc és molt més que els jocs. Distingim un moment en aquest punt entre aquest «joc» (en singular i amb majúscules), allò que els anglòfons anomenen play, dels «jocs» (en plural i amb minúscula), el que en dirien, els games. El primer fa referència a una actitud davant la vida, capaç de gaudir-la, independentment de la realitat que ens ha tocat viure, malgrat les cartes que ens han sortit; una actitud agraïda, amb sentit de l’humor…

És el torn de les joguines

Un cop revisada la potència de quelcom tan poderós com el joc, apareixen «en la partida» els jocs i les joguines com a clars mediadors i motivadors del joc. De fet, la joguina té com a principal funció la d’estimular el joc, afavorint els moments de divertiment i facilitant l’exercici de les diverses habilitats i capacitats de l’infant.

Alhora, la societat no valora la joguina com a element de creixement, sinó més aviat com a objecte de regal i consum, de la mateixa manera que continua definint, implícitament, el joc com allò no seriós, aquella activitat pròpia de l’etapa infantil que superem quan ens «fem grans, seriosos i responsables».

Si l’origen del joc es perd en el temps, la història de jocs i joguines està intrínsecament vinculada a la de la humanitat. Jocs com ara la xarranca, la pilota, seguir el rei, la nina, els ossets o l’aualé, tenen un profund significat ja que han acompanyat els homes i les dones durant molts mil·lennis, travessant la història amb una permanència i immortalitat sorprenents. Us convidem a preguntar-vos… Un objecte que ha estat capaç de sobreviure la civilització que l’ha creat pot ésser quelcom útil, frívol o banal?

Però, què és una joguina?

El Diccionari de la Llengua Espanyola diu «objecte atractiu amb què s’entreté els infants». L’Enciclopèdia Catalana el defineix així: «objecte fet expressament per jugar, per a l’entreteniment dels infants». Dues definicions, des del punt de vista del joc, pobres i poc exactes.

I els objectes que esdevenen joguines a les mans dels infants com ara l’escombra, les ampolletes d’aigua o el seu propi cos?

I les joguines que no només «entretenen» els infants, com els trens elèctrics, un joc de construcció o un joc de cartes amb què també gaudim els adults? Es pot reduir la definició de joguina a la d’objecte per a infants?

Podria ser que aquestes definicions ens portin a oblidar que el joc és inherent a la humanitat i no només als infants?

Charles Béart, en el seu llibre Historia de los juegos, publicat a París el 1967 ens ofereix la definició següent: «La joguina és el suport del joc, ja sigui aquest concret o ideològic o simplement utilitzat com a tal o purament fortuït». En aquest cas, l’aproximació és molt més exacta: no exclou l’adult, queda clar que és la joguina que depèn del joc i no al revés i, per acabar, ens diu que és el jugador qui converteix, a través del joc, l’objecte en joguina, introduint una reflexió important, és a dir: cap joguina concebuda com a tal garanteix en sí mateixa el joc.

D’aquesta definició en podem desprendre tres grans tipus de joguines:

• Les joguines fortuïtes: una pedra, la sorra, l’escombra, el propi cos… Qualsevol objecte utilitzat com a suport del joc. En aquest cas, la joguina adquireix un límit temporal: mentre dura el joc; i una dimensió imaginària: l’objecte inventat.
• Joguines autoconstruïdes: concebudes i inventades per l’infant per acompanyar un joc específic. Poden ser més o menys efímeres però mai improvisades: personatges fets amb pinces d’estendre la roba, jugar a vaixells amb paper i llapis, fer vestidets per a les nines, menjars amb plastilina o amb herbes i flors del camp…
• Joguines comercialitzades: artesanals o industrialitzades, creades per l’adult com a estimuladores del joc.

En tots els casos se suposa que les joguines són un suport per al joc, per tant, una joguina que no sigui jugable, estimuladora o motivadora del joc, no mereix anomenar- se com a tal.

Quan parlem de joguina no podem oblidar cap dels diferents tipus que acabem d’anomenar perquè totes elles són bones i necessàries per al desenvolupament d’un joc sa i ric en propostes, que realment «eduqui» positivament els nostres infants. Totes elles ens ajuden a créixer com a persones, procurant ser adults amb capacitat de ser lliures, gaudir, ser curiosos, amb ganes de ser, saber i compartir.

Des d’aquesta mirada, us animem doncs a:

• Permetre més el joc fortuït.
• Estimular més la joguina autoconstruïda.
• Seleccionar millor la joguina comercialitzada.

Per què i amb quins criteris cal seleccionar les joguines? 

Cal seleccionar les joguines perquè l’oferta és enorme i de qualitat molt diversa, tant conceptual, com ergonòmica, com estètica, com tècnica. No totes les joguines són una bona idea, ni totes tenen dissenys adequats, no totes reuneixen els mateixos estàndards de qualitat i, a més a més, ni podem ni hauríem de voler «posseir-les» totes. Per tant, cal triar.

No totes les «bones» joguines ho són per a tots els infants, ni a tots els infants els agrada el mateix. Cal conèixer bé els nens i nenes i conèixer bé l’oferta de jocs i joguines. Cal doncs estar format i informat per triar amb sentit comú.

Els criteris són clars. Uns es refereixen a la joguina mateixa i altres tenen relació amb l’infant a qui s’oferirà.

Referint-nos a les joguines mateixes, cal tenir present:

• Que siguin estimuladores, que potenciïn alguns dels aspectes del desenvolupament sensorial i  motriu, cognitiu, afectiu o social dels infants.
• Que siguin suficients i variades.
• Que siguin de qualitat, sòlides i ben fetes. Que compleixen correctament l’objectiu per al qual  han estat creades.
• Que siguin segures, complint totes les normatives específiques de la Comunitat Europea.

Si ens referim a les joguines en relació amb l’infant en concret, cal tenir present:

• Que estiguin lligades als interessos d’aquell infant en concret.
• Que sigui adequada a la seva edat.
• Que li resulti estimulant, atractiva i motivadora. No a tots els infants els agrada el mateix.

Podem dir que les joguines triades amb aquests criteris són joguines educatives?

El primer que cal aclarir és què volem dir quan col·loquem al costat de «joguina» l’adjectiu «educativa». Vol dir ‘joguina que ensenya’, ‘joguina que educa’, ‘joguina per aprendre’? Donem el mateix significat a educar, ensenyar i aprendre?

Sovint utilitzem educar i ensenyar com a sinònims, interpretant l’ensenyar com la voluntat de fer aprendre coneixements, donant així a la joguina educativa un significat de didàctica, és a dir, joguina ideada per ensenyar alguna cosa.

Els educadors sabem que educar va molt més enllà que la pura transmissió de coneixements formals. Educar és ensenyar a viure, a desenvolupar-se com a persona, a créixer…

Una joguina educativa és tota aquella que ens motiva cap a la superació personal, l’expressió de sentiments, la superació de pors i mancances, l’alegria i la satisfacció de l’èxit de la conquesta, del compartir, del esforçar-nos, afavorint la interiorització sana de normes i pautes de comportament social.

Una bona joguina no té cap necessitat de ser exclusivament «didàctica». Si és veritablement lúdica, desvetlla inconscientment l’infant cap a la relació, la bellesa, la lògica, l’imprevist…; si és estimulant, si desperta la curiositat, les ganes de saber o simplement la rialla, és evidentment una joguina educativa. I tots aquests estímuls són veritables llavors de profundes adquisicions.

Degudament seleccionada i utilitzada, la joguina és un element de primer ordre en l’educació, esdevenint un magnífic aliat en la nostra tasca educativa, en l’àmbit professional o personal.

Referències bibliogràfiques

Béart, Ch. (1967). Historia de los juegos. Editorial R. Caillois.

Huizinga, J. (1984). Homo Ludens. Alianza Editorial.