Raül Manzano Tovar. Mestre i membre dels Moviments de Renovació Pedagògica. Director de les Revistes de Primària de Graó (Guix i Aula).
Iniciem aquest mes de desembre amb el coneixement dels resultats de l’Informe PISA 2022. Més enllà dels matisos i debats que hi ha al seu voltant, ens posa sobre la taula quelcom que intuíem: les conseqüències que ha tingut la pandèmia en l’alumnat adolescent que va viure uns anys importants de la seva escolarització en confinament o amb restriccions considerables dins els centres educatius. En el mateix pròleg de la versió espanyola s’hi destaca el gran repte que va suposar aquesta situació per als sistemes educatius i especialment per a l’alumnat, que va haver de fer front a més autonomia en l’aprenentatge a través de sistemes digitals. No podem oblidar, però, que, malgrat els esforços realitzats en el moment, vam parlar d’escletxes digitals.
També és rellevant mirar enrere i analitzar la biografia educativa de les noies i els nois que van fer la prova, els quals havien nascut l’any 2006, precisament en moments d’una profunda crisi econòmica que va suposar unes polítiques successives de retallades de serveis públics amb una afectació directa a l’educació. Recordem els augments de les ràtios, l’ajust de les plantilles, la falta d’inversió en formació del professorat i l’afectació en les polítiques de beques. Aquesta generació d’adolescents s’ha format en bona part sota els paràmetres de la LOMCE, la llei educativa que es va aprovar el 2013.
En paral·lel als resultats de l’Informe PISA coneixem també els de l’informe de la UNICEF, que xifra la pobresa infantil a l’Estat espanyol en un 28%, amb un dels percentatges més alts de la Unió Europea. A més, no podem oblidar el flux migratori constant que estan rebent alguns territoris de l’Estat i que fa tensionar els sistemes i els centres educatius per oferir una correcta acollida als infants i joves amb altres llengües i cultures.
L’anàlisi dels resultats pot tenir matisos en funció de la comunitat des de la qual mirem les dades, però ens equivocarem si no anem a qüestions de fons que tenen a veure amb el context i el moment educatiu que estem vivint. La primera i molt evident és la necessitat de l’escola, del centre educatiu, tal com s’ha dissenyat com a espai de socialització i d’educació.
Davant els rumors que la tecnologia podria oferir altres possibilitats, s’ha evidenciat que segurament se’n va fer una certa mitificació i que cal posar-la al seu lloc just, perquè l’eficàcia i l’eficiència que ofereixi dependrà del bon ús educatiu que se’n faci, i que el seu abús social està produint precisament uns impactes negatius en els aprenentatges i en la convivència.
La segona i també molt evident és la necessitat que hi hagi una inversió justa en educació, perquè els governs i els parlaments no poden cercar excuses per maquillar-ne les xifres. Hi ha unes recomanacions internacionals que marquen el 6% del PIB com a recomanable en despesa educativa. Sense una quantitat així no hi pot haver qualitat, i la que hi ha és pel sobreesforç insostenible dels professionals i de les comunitats educatives que hi treballen. Calen unes ràtios que permetin l’atenció i la personalització a tots i cadascun dels infants, uns suports educatius que puguin fer efectiva l’escola inclusiva des de dins i fora del centre, un sistema de formació i acompanyament al professorat i als centres que permetin la millora real de la seva pràctica en un marc d’evidències de qualitat educativa.
A més, no podem oblidar la necessitat de practicar unes polítiques socials que garanteixin una vivència mínimament digna. Si no és així, l’aprenentatge esdevé molt complicat. La tercera i també molt evident és la necessitat de donar tranquil·litat, seguretat i confiança a l’escola. S’han de dotar els centres d’autonomia, però s’ha de fer cedint-los les regnes sobre els seus espais i temps educatius, amb un sistema d’avaluació interna i externa que permeti practicar la reorientació i la millora continuada.
Aquests moments mediàtics de l’educació no han de ser focs d’artifici a l’espera que vingui un altre sotrac, sigui en la direcció que sigui, sinó que han de servir-nos com un element més en la nostra actitud constant de practicar la reflexió educativa cap a la millora. I potser ens han de refermar en la necessitat de mirar cap a l’essència de l’educació, dels processos d’aprenentatge. Per això és pertinent treballar a fons aquells aprenentatges essencials, aquells que tot infant ha d’assolir per continuar aprenent i poder construir un projecte de vida. Un debat molt rellevant a nivell curricular i necessari per al seu desenvolupament en el centre. En aquest número podreu trobar-ne un, el relatiu a la lectura i la comprensió lectora, que aporta una mirada interessant i amb suggeriments. Us en recomanem una lectura atenta.
Estem a l’entrada de 2024 i tot any nou ha de portar l’esperança que col·lectivament, però sempre amb l’aportació i l’esforç de cadascú, farem front als reptes que se’ns plantegen sota el convenciment que l’educació és el diamant en brut que permetrà brillar de maneres molt diferents cadascun dels infants que tenim a l’aula. Feliç 2024!
Avançament de l’editorial del mes de desembre de la Revista Guix
