¡Hablemos en inclusión!

Societat i educació estan íntimament relacionades pels condicionants econòmics, socials, estructurals, tecnològics, polítics, jurídics i funcionals concurrents a cada moment històric. Els ecosistemes que han emergit han anat evolucionant segons les decisions que s'han anat prenent, aquestes han estat, són i seran controvertides perquè no són neutres ideològicament a l'hora d'arbitrar solucions des de la política, les pràctiques i les cultures organitzatives, i queden lligades als sistemes de poder i coneixement vigents que es legitimen des de l'experiència i la norma en les àrees geogràfiques en les quals s'integren.
En aquest article fem un recorregut pels canvis que s'estan produint en el món actual des de diferents mirades que avalen la necessitat d'una evolució de les polítiques, les pràctiques i les cultures organitzatives. Aquest plantejament fa necessari adoptar un enfocament sistèmic i multidisciplinari que requereix alinear l'aprenentatge, l'ensenyament, la formació, la recerca, la gestió, el talent i el compromís des d'un paradigma integrador que ens permeti generar les innovacions necessàries per adaptar-nos i projectar-nos en un entorn que no té antecedents pretèrits i del qual en desconeixem l'evolució. Estem convençuts que des d'aquest marc que presentem, i en el qual continuem treballant, es promou una I+D+i educativa amb capacitat de millorar la qualitat de vida de totes les persones, la qual cosa ens permetrà avançar cap a una coexistència humana que garanteixi un futur sostenible i desitjable a les generacions actuals i futures.

L'objectiu d'aquesta recerca és conèixer les creences del professorat i futur professorat sobre la possible inclusió de la primera llengua de l'alumnat immigrant en els sistemes educatius d'Euskadi i Navarra. La base teòrica de l'estudi es consolida en l'enfocament integrador multilingüe denominat Focus on Multilingualism (Cenoz i Gorter, 2014; Gorter i Cenoz, 2017) i en el test BALLI (Horwitz, 1985). La primera noció teòrica entén i valora positivament les llengües del parlant multilingüe per a un aprenentatge més efectiu, que ajuda en la integració lingüística de la societat. La segona es refereix a l'enfocament metodològic adoptat en el disseny i recol·lecció de les creences del professorat. Certament, la importància del coneixement d'aquestes creences és primordial, ja que afavoreix una millor interpretació de la pràctica docent (Gilakjani i Sabouri, 2017) millorant així la qualitat educativa i la seva eficàcia (Borg, 2015).
La metodologia de l'estudi és quantitativa i recull les dades del professorat de primària (n= 418), futur professorat (n= 564) i professorat universitari (N= 126). Els resultats descriuen les creences sobre la inclusió de la llengua de l'alumnat immigrant en relació amb diferents variables i assenyalen diferents factors que poguessin ser rellevants en la seva inclusió en el paradigma educatiu.

L'objectiu d'aquesta recerca és analitzar la tasca educativa que realitzen les escoles de bertsolarisme en la comunitat autònoma basca, més enllà de la transmissió del bertsolarisme, i centrant-se en l'adolescència. La idea que s'ha utilitzat com a punt de partida ha estat la importància que pren en aquesta etapa la identitat col·lectiva, així com l'expressió i el desenvolupament d'un pensament propi. Entenent les «bertso-eskola» com a agents del temps lliure educatiu, es vol analitzar si aquestes poden ser vàlides per a l'educació social a l'adolescència, i quines són les eines que ofereix als i les adolescents participar-hi. Al mateix temps, també s'analitzarà si la socialització i la qualitat de l'educació en aquests grups varien segons el gènere. És a dir, si les dones perceben les BE com a espais igualitaris o d'empoderament o no. S'ha utilitzat una metodologia qualitativa i el qüestionari, com a instrument. Els resultats mostren el valor educatiu de les bertso-eskolas, destacant aquestes com a agents del temps lliure educatiu que influeixen de manera positiva en el procés de desenvolupament de la identitat en l'adolescència.

Són diverses les evidències científiques i experiències que demostren que els menors immigrants han de realitzar un gran esforç adaptatiu en el procés d'ajustament sociocultural. En molts casos, aquest procés comporta el desenvolupament de problemes psicològics i emocionals. En aquesta adreça, és important garantir una correcta avaluació en la qual es faci ús d'instruments adaptats cultural i lingüísticament tant al país d'origen com de destinació i amb adequades propietats mètriques. A Espanya i part d'Europa, la població immigrant més nombrosa és la d'origen marroquí. Per això aquest estudi té com a objectiu adaptar al francès i al darija la segona versió de l'inventari de depressió de Beck (BDI-II) i analitzar les seves propietats mètriques en una mostra d'adolescents marroquins residents al Marroc. Van participar 764 estudiants amb edats entre els 12 i els 18 anys. Els resultats han mostrat adequades propietats de cadascun dels 19 ítems que formen la versió marroquina de l'inventari, un bon ajustament del model unidimensional, elevada associació amb la dimensió depressió del BAS-S3 i una excel·lent consistència interna. El seu ús en el nostre context afavorirà avaluacions més precises, millorant així l'atenció psicològica que requereixen aquests menors per a la seva inclusió social.

L'educació inclusiva (EI) planteja nous reptes especialment per al professorat, que és qui aplica els principis de la inclusió, les actuacions educatives són el punt de partida del desenvolupament de l'EI dins de l'escola. Per tant, és primordial analitzar exhaustivament la seva forma i freqüència. No obstant això, encara que s'ha desenvolupat un cos teòric quant a estratègies que promouen la inclusió, a penes s'han analitzat les pràctiques d'aula. Aquest estudi d'enfocament mixt analitza l'actuació del docent des de la perspectiva de l'atenció a la diversitat i els seus condicionants. La recerca s'ha realitzat en una universitat d'Hondures amb una mostra de 275 docents. L'instrument utilitzat va ser el qüestionari Aide-Memoire-IRIS adaptat, del projecte COMENIUS, estructurat en 13 subescales. (α=.86). Els resultats mostren que el professorat realitza una actuació inclusiva en un nivell mitjà. Les estratègies més utilitzades són les que fomenten el respecte i la participació a l'aula, mentre que les menys utilitzades són els plans d'educació individualitzada i l'existència de personal de suport. Alguns factors que afecten la pràctica inclusiva són el temps, els recursos i la formació. Aquests resultats tenen importants implicacions per a la millora de l'EI i per a la formació del professorat.

El present text aborda l'aprofitament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per al foment del plurilingüisme com a competència clau per a la convivència democràtica en les societats multilingües i multiculturals actuals. La capacitació dels individus per comunicar-se en qualsevol nivell de competència en altres idiomes promou la seva preparació per a la comunicació adequada entre cultures (competència intercultural) i el seu desenvolupament en un món globalitzat amb societats cada vegada més diverses lingüística i culturalment. En la nostra recerca desenvolupem un estudi de cas que persegueix la millora de l'efectivitat de l'ensenyament d'idiomes amb ajuda de les TIC. Aquest estudi va consistir en una experiència educativa col·laborativa entre dos grups d'alemany de modalitat presencial de dues escoles oficials d'idiomes de localitats diferents. Per a la col·laboració creem una comunitat virtual d'aprenentatge privada en una xarxa social que es va conformar en un espai de trobada i comunicació. D'aquesta manera vam poder comprovar que l'ús combinat de tecnologies amb metodologies actives possibilita la ruptura de barreres formals i espaciotemporals i la creació d'entorns d'aprenentatge inclusius i equitatius.

No totes les persones tenen les competències necessàries per dur a terme un ús responsable de les noves tecnologies, en les quals s'engloben les xarxes socials, enteses com una nova forma d'oci i socialització, específicament entre adolescents. Per això, aquesta recerca se centra a analitzar l'impacte de les xarxes socials en el col·lectiu juvenil, concretament en una mostra de 264 joves (M=21,6; DT=3,02). Encara que les xarxes socials fa temps que formen part de la vida dels i les adolescents, els resultats mostren que continua faltant conscienciació sobre els riscos als quals poden exposar-se.

Aquest treball es dirigeix a detectar les necessitats formatives d'adolescents partint dels seus usos per proposar mesures orientades a aconseguir la seva inclusió digital. En la mostra, han participat 38 educadors/es que intervenen amb 64 menors d'entre 9 i 16 anys, i 50 pares i mares. La recollida de dades (entre els/les educadors/es) es va efectuar mitjançant sessions de grups focals i un qüestionari tipus Likert amb quatre categories de resposta i estructurat en sis dimensions que mesuren «preocupació», «creences», «problemes detectats», «normes i límits», «acompanyament» i «suport a pares i mares». Les principals mancances detectades són les següents: falta de consciència del perill i de la gravetat dels usos inadequats dels mitjans digitals, supervisió parental inadequada de l'ús que fan els/les adolescents dels mitjans digitals i del context de els/les menors, i manca d'establiment de límits clars i consistents. Arran d'aquest estudi es conclou que és indispensable intensificar la intervenció que els equips d'educadors realitzen amb les i els adolescents i les seves famílies de cara a aconseguir la seva inclusió digital plena, entenent per aquesta el desenvolupament de coneixements, destreses i actituds que portin a un ús responsable de les TIC.

Les TIC han donat lloc a importants canvis en la societat actual que es manifesten en pràcticament tots els sectors. Des dels serveis socials i, més en concret, des de l'activitat dels professionals de l'acció socioeducativa, les TIC han d'entendre's com un espai més d'intervenció i una eina a la nostra disposició. Aquestes tecnologies ofereixen oportunitats i estan sent utilitzades pels professionals, encara que amb desigual desenvolupament en funció dels sectors d'intervenció. El nostre objectiu és conèixer si les entitats socials disposen d'eines TIC que permetin crear xarxes de treball entre professionals i els usuaris dels serveis. Plantegem un estudi quantitatiu, descriptiu, mitjançant un qüestionari creat ad hoc. La mostra és de 504 educadors/es socials de les 17 comunitats autònomes. Els resultats mostren que les entitats socials tenen una disponibilitat elevada de tecnologies bàsiques per al treball en xarxa (email corporatiu o web pròpia) i menor en cas d'altres eines com a perfils en les xarxes socials. En conclusió, indiquem que, malgrat la disponibilitat d'aquestes eines, trobem limitacions per al desenvolupament del treball en xarxa, en part degudes a la varietat de camps de desenvolupament professional dins de l'àmbit socioeducatiu i les característiques del sector.

Amb la crisi de la COVID-19, la didàctica a distància s'ha convertit en l'única forma possible de poder continuar amb la instrucció de centenars de milers d'alumnes de tot el món. En aquest projecte, realitzat en una escola secundària italiana, es presenta una formació per al professorat en la creació de xarxes educatives per poder implementar així un seguiment detallat dels discents, tant en la didàctica a distància com en la presencial. Amb la creació de xarxes educatives es pot realitzar una tasca de reforç i seguiment fora de l'aula de tot l'alumnat, així mateix, tindrem la possibilitat de donar una resposta especialitzada a l'alumnat que presenta necessitats específiques de suport educatiu (NEAE). La metodologia de la nostra recerca va ser la creació d'una proposta formativa en modalitat blended learning, validada amb un pre i postest creat per autoevaluar l'autopercepció de la competència digital docent. Els resultats reflecteixen que, després de la formació, els docents participants compten amb les eines per afrontar la didàctica a distància, així mateix les característiques de la formació realitzada i els resultats positius d'aquesta obren la possibilitat que serveixi de model perquè es traslladi, amb petites adaptacions, a diferents contextos.

La gran varietat de mètodes i tipus d'intervencions de comunicació augmentativa i alternativa (CAA), juntament amb la varietat de característiques de les persones amb necessitats complexes de comunicació (NCC) fan que sigui difícil considerar legítimament la «millor pràctica» per a cada població. En aquest capítol, se sintetitzaran críticament estudis publicats durant els deu últims anys sobre les intervencions mitjançant CAA en infants de 6 a 10 anys amb NCC. Els estudis analitzats mostren que les intervencions amb mètodes CAA, independentment del sistema CAA utilitzat, són generalment efectives i augmenten les capacitats comunicatives dels infants amb CAA. En concret, les intervencions que se centren a millorar les habilitats narratives, que se centren a descriure o comptar activitats realitzades (p. ex.: excursions, fotos familiars…) o explicar contes, i no en activitats més funcionals (p. ex.: menjar, beure, anar al bany…), semblen ser un tema important per abordar a aquesta edat. En considerar la qualitat dels estudis, la independència dels avaluadors, l'anàlisi de dades, la rèplica i la generalització de les intervencions van ser àrees més febles que futures recerques haurien de tenir en compte.

La dislèxia implica una diferència en com es processa la informació. En aquest treball es presenta un estudi emprès per dissenyar un escenari de comunicació inclusiva en els entorns educatius mitjançant l'ús de tecnologies de suport, i així impulsar una pedagogia que incentivi tot el potencial de les persones que mostren aquesta diferència. S'exposa el marc pedagògic del projecte, el qual particularitza el cas de la dislèxia en cadascun dels tres principis del disseny universal d'aprenentatge DUA (afavorir múltiples maneres de representar la informació, promoure múltiples mitjans d'expressió del coneixement i impulsar múltiples formes de compromís amb l'aprenentatge) i assigna les tecnologies de suport més indicades per a aquest cas. Es recullen evidències científiques de la recerca psicodidàctica que responen a les necessitats comunicatives de l'alumnat amb dislèxia. La prova aportada per aquest estudi permet sostenir que en enfocar la inclusivitat de les persones amb dislèxia des d'una perspectiva comunicativa amb tecnologies de suport es constitueix un camp que la pedagogia pot enfortir conceptualment i explorar empíricament. Juntament amb això, s'assenyalen alguns suggeriments per a les recerques futures.

Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) s'erigeixen en el present com a eines indispensables en els processos d'inclusió de les persones amb necessitats específiques en general, i amb discapacitat intel·lectual en el cas concret que ens ocupa. En aquest sentit, la present comunicació pretén donar a conèixer una iniciativa de formació adaptada, «Lan Eskola», que promou l'accés a espais formatius que implementen aquestes noves tendències educatives, incorporant eines didàctiques que es fonamenten en recursos pedagògics tecnològics innovadors i adaptats. Per poder analitzar la incorporació de tecnologies com la realitat virtual en els processos d'aprenentatge de les persones amb discapacitat intel·lectual a les quals ens referim en aquest estudi, es van desenvolupar dues experiències d'immersió compostes per tres accions grupals. Aquest projecte liderat per Lantegi Batuak, empresa de caràcter social dedicada a la generació d'oportunitats per a les persones amb discapacitat, es nodreix d'un procés de reflexió estratègica en línia amb la transformació digital del present. Aquesta formació adaptada, inclusiva i innovadora que compta a més amb el suport de la tecnologia 4.0, ha estat dissenyada per fer front a una sèrie de reptes específics en aquest complex context educatiu, i ha generat resultats quantificables que demostren l'existència d'un impacte directe positiu obtingut per a i des del desenvolupament i benestar de les persones amb discapacitat intel·lectual.

La present recerca se centra en l'anàlisi de les estratègies discursives que empren els grans mitjans de comunicació i com aquestes afecten negativament i sovint deriven en l'estigmatització de grups vulnerables, com el de les persones sense llar. Qualsevol estratègia, acció o metodologia orientada a implementar processos d'inclusió amb persones en situació de vulnerabilitat abans ha d'analitzar l'origen, les causes i el context en el qual es dona el problema en si (Roman, 2020). El principal objectiu del present estudi se centra en l'anàlisi de la percepció de la societat en general i de les persones sense llar, del mateix fenomen del sensellarisme a través de les variables edat, sexe i nivell econòmic. Per a això, s'articula el present projecte de recerca a través d'una anàlisi mixta de tipus quantitatiu i qualitatiu, mitjançant la realització d'un qüestionari en línia que va ser respost per 190 persones i 13 entrevistes de caràcter etnogràfic realitzades a persones sense llar. Després de l'anàlisi es conclou que els mitjans de comunicació exerceixen una influència negativa entorn de la percepció que es dona del col·lectiu de persones sense llar i se suggereix que la seva imatge és en general projectada públicament d'una manera estigmatitzadora que deriva sovint en situacions d'exclusió social.