Museos en modo creativo

Proposa les visites a museus com a espais ideals per fomentar la creativitat en l'àmbit educatiu destacant el potencial d'aquestes visites per desenvolupar el pensament crític, creatiu i divergent mitjançant programes d'educació patrimonial.

El projecte Dechados planteja la idoneïtat de les visites als museus com a estímul impulsor de la creativitat entre l’alumnat de secundària. Partim de la hipòtesi que els museus constitueixen espais de desenvolupament de la creativitat per a adolescents i joves, i que poden esdevenir llocs on proposar programes d’educació patrimonial que desenvolupin i reforcin el pensament creatiu, crític i divergent, tot enfocant l’atenció en l’alumnat i el professorat de secundària. Ens hem centrat en els museus d’art, d’arqueologia i d’etnologia. La intenció és generar sinergies positives entre museus i centres educatius, amb la idea de fomentar la creativitat inclusiva entre l’alumnat i el professorat de secundària.

En aquest text, repassarem algunes teories clàssiques sobre la creativitat que considerem útils des d’una mirada pedagògica, particularment en relació amb la tasca educativa dels museus d’art. Examinarem també algunes raons de la desconfiança actual envers el terme creativitat en una part del debat cultural contemporani. Finalment, repassarem sumàriament una recerca en què s’analitza la presència de la creativitat en la tasca pedagògica d’un museu d’art, en el context del projecte de recerca Dechados, que aporta una anàlisi de la relació entre pedagogia i creativitat en 17 museus situats en diversos punts de la geografia espanyola. En el cas que ens ocupa, es tracta d’un museu profundament vinculat a un territori específic. El cas d’estudi se centra en estudiants d’educació secundària i ens permetrà valorar la dimensió que la creativitat i les seves variables tenen en les activitats analitzades.

El programa Arqueologia en cruce, d’educació i comunicació pública de l’arqueologia del Departament d’Humanitats (Universidad Nacional del Sur, Bahía Blanca, Argentina), reuneix, des de l’any 2003, un col·lectiu d’investigadors, docents, estudiants, artistes i educadors. En aquest espai dissenyem, coordinem i duem a terme, des de la perspectiva de l’arqueologia pública, diversos projectes de producció de coneixement que tenen com a punt de partida la reflexió sobre la cultura material i el paisatge. Un dels projectes s’anomena «Accions nòmades» i inclou un seguit de propostes educatives amb joves en diferents institucions socials dels barris del sud i del nord-est de la ciutat, amb condicions rellevants de vulnerabilitat. Són de caràcter ambulant, ja que es fan en biblioteques populars, escoles i centres culturals, amb una durada aproximada d’un any a cada lloc. Durant aquest temps, l’espai construït al barri constitueix una altra centralitat, basada en la col·laboració.

Als museus, el tractament de la creativitat com a eix de les iniciatives se sol trobar en experiències lligades a l’àmbit artístic i s’adreça, principalment, al sector infantil. És en aquest marc que indagarem, per tal d’esclarir els components necessaris perquè el tractament de la creativitat s’integri de manera natural en totes les activitats vivencials que es proposin des dels museus, tot transitant d’una visió expositiva, en molts casos documental, a una altra en què el coneixement contribueixi de manera real a la formació i al desenvolupament de les persones.

Quina relació hi ha entre les emocions que experimentem els éssers humans i el potencial creatiu que ens caracteritza, de manera exclusiva, com a espècie? L’emocionalitat competent està connectada amb les nostres capacitats divergents? Hi ha una dimensió emocional del constructe creatiu? Podem utilitzar, des d’una perspectiva científica, el concepte de creativitat emocional? Què entenem per emocreativitat? Aquesta aportació, de caràcter teòric, cerca donar resposta als interrogants enunciats anteriorment, amb l’afany de superar la dissociació entre allò emocional i allò creatiu. La reflexió que s’hi aporta es fonamenta en la idea que l’emocionalitat, des d’una perspectiva competencial, i la creativitat no són conjunts disjunts, sinó interseccionats i que, per això, podem establir una dimensió emocional del constructe creatiu, que autors previs han conceptualitzat com a creativitat emocional.

En aquest capítol analitzem, en primer lloc, de quina manera la perspectiva de gènere promou el desenvolupament de la creativitat. Després, a través de les accions de dos museus d’arqueologia i d’etnologia, respectivament, s’hi abordarà el tema dels biaixos, les absències i com fer presents les dones en els discursos tant museològics com museogràfics. Partim de la hipòtesi que incorporar les dones o qüestionar-ne l’absència potencia el desenvolupament de la creativitat en accions museístiques inclusives.

Els museus, reconeguts com a guardians del patrimoni cultural, no només compleixen la funció de preservar la història i l’art, sinó que també tenen un rol educatiu essencial. Tanmateix, el seu caràcter tradicionalment elitista ha generat barreres que dificulten l’accés d’amplis sectors de la població, especialment de les persones amb discapacitat. En les darreres dècades, el desenvolupament i la implementació de tecnologies innovadores han redefinit aquest panorama. Eines com la realitat augmentada (AR), la realitat virtual (VR) i els recursos multisensorials han permès als museus enderrocar barreres tradicionals i facilitar experiències inclusives per a públics diversos. Malgrat aquests avenços, encara persisteixen desafiaments significatius. La sostenibilitat econòmica de les tecnologies implementades, la formació contínua del personal en matèria d’accessibilitat i el camí cap a una accessibilitat universal real són qüestions que requereixen atenció constant i solucions efectives. Aquest capítol explora aquestes dinàmiques i destaca com la creativitat tecnològica està liderant la transformació dels museus cap a models més inclusius i accessibles. Aquest canvi, impulsat per la innovació i el compromís social, redefineix el rol dels museus en la construcció d’espais culturals oberts a tota la societat.

Aquest estudi contempla les dinàmiques de creativitat que ofereix el disseny d’un memorial viu virtual de supervivents de les violències sexuals al món, que s’està preparant a la Universitat Rennes 2, articulat conjuntament amb la Càtedra Denis Mukwege de la mateixa universitat. El projecte, que encara és en fase d’elaboració, amb una obertura prevista per a finals de 2025, és fruit d’un seguit de circumstàncies que convergeixen en la seva realització: a) una recerca duta a terme des de fa uns quants anys sobre «memòries de guerra» per part d’un dels equips de Rennes 2 (ACE); b) un contacte privilegiat amb el doctor Mukwege, ginecòleg i Premi Nobel de la Pau l’any 2018, juntament amb Nadia Murad, que va propiciar l’atorgament d’un doctorat honoris causa i el compromís de la universitat de continuar actuant per ajudar-los en la seva tasca a favor de les supervivents amb la creació d’una càtedra de recerca/acció.

Als llindars del tercer mil·lenni vivim en una societat complexa i globalitzada: avenços tecnològics que s’estenen per tot el planeta, moviments migratoris, crisis econòmiques globals... Vivim, a més, en la societat de la informació, en què el desenvolupament econòmic i social està vinculat al coneixement. Hem evolucionat més en la darrera centúria que en tots els mil·lennis anteriors des dels orígens de la cultura. La creativitat suposa un repte per a aquesta societat, que demana un nou tipus de ciutadà capaç d’adaptar-se a la novetat, però també d’anticipar-s’hi, de contribuir a la novetat i al canvi: un ciutadà de ment oberta i pensament flexible, preparat per definir nous problemes i cercar alternatives innovadores de solució; persones creatives, en suma. Així doncs, és indispensable la creativitat en la gestió del coneixement, ja que allò important és la generació de nou coneixement més que no pas la reproducció de l’existent.
La responsabilitat de l’educació en aquest procés és enorme. La formació per a la creativitat s’ha d’assentar des dels inicis en el context escolar.

L’actitud creativa resulta ser el motor fonamental dels avenços socials, culturals, tecnològics i científics en totes les èpoques, i és l’aposta per transformar col·laborativament un futur que se’ns presenta fràgil i imprevisible. D’aquí la rellevància de treballar en educació la promoció de la competència creativa. A la institució escolar, hi ha una forta vinculació entre el potencial creatiu d’un individu, els seus resultats acadèmics i la seva presència en la vida social i en els entorns familiar, personal i laboral. Si hi afegim que la capacitat per pensar creativament i per resoldre problemes de diferents àmbits existeix, amb un grau de desenvolupament o potencial més o menys gran, en totes les persones, es fa necessari investigar-hi. La nostra responsabilitat en la formació universitària ens ha dut a cercar i implementar estratègies orientades a posar en pràctica el pensament creatiu i la innovació per donar continuïtat al treball que es fa a escoles i instituts, situant-nos en el moment actual en què la facilitació real de processos creatius, a les aules de ciències de l’educació, ha arribat a cristal·litzar en pràctiques, activitats, metodologies, processos avaluatius i un pensament, en general, cada vegada més creatius.

En aquest document es concreten les diferents dimensions del desenvolupament sostenible reconegudes en el context del museu. Aquestes dimensions es conceben com a categories determinades que disposen una ordenació i plantegen una modernització de la noció universal de desenvolupament sostenible, tal com la defineix l’ONU i la línia de sostenibilitat del programa Ibermuseos, que considera únicament les dimensions econòmica, cultural, social i ambiental.

Hi ha un debat continu en psicologia sobre com operacionalitzar la creativitat, però la definició més acceptada és la que la descriu com una forma de pensament que condueix a idees o productes nous i útils. Malgrat aquest consens general, comprendre els factors que influeixen en la creativitat és una tasca complexa. Els models establerts de creativitat, coneguts com a integradors o componencials, la conceben com el resultat de la interacció entre factors cognitius (intel·ligència, coneixement), afectius i personals (personalitat, motivació) i socioculturals (dominis, contextos). Aquest capítol se centra en aspectes individuals, en concret, els referits a la personalitat i al funcionament emocional.

L’any 2014, Xile inicia la implementació del programa Centros de Creación y Desarrollo Artístico para Niños, Niñas y Jóvenes (Cecrea), que respon a una política pública del segon govern de la presidenta Michelle Bachelet, desenvolupada pel Ministeri de les Cultures, les Arts i el Patrimoni, que «busca resoldre la inequitat en l’accés a processos de creació i desenvolupament d’expressions culturals de nens, nenes i joves d’entre 7 i 19 anys del país» (MDSyF, 2023). La Convenció sobre els Drets de l’Infant (ONU, 1989) reconeix i propicia, en condicions d’igualtat, el dret de les infàncies a participar plenament en la vida cultural i artística. Amb aquest programa, a més de respondre al compromís estatal de garantir aquests drets, s’hi aprofundeix, entenent que l’accés no fa referència només al coneixement i al gaudi de la producció artística i cultural existent, i posant èmfasi també en el fet que la participació ha d’incloure el procés de creació, fent-ho explícit sota aquesta mateixa lògica de drets. Així, Cecrea declara que els nens i les nenes tenen dret a imaginar i crear.

Les exposicions d’arts visuals proporcionen un registre històric fonamental per comprendre la història de l’art i de les curadories, i la documentació de registre i la recopilació de premsa han servit de referent per al desenvolupament de recerques en el camp de la història de les exposicions. Aquest assaig té com a objectiu cartografiar i analitzar algunes exposicions emblemàtiques realitzades al Brasil amb temàtiques queer o LGBTQIAPN+, que serveixen de referència per al treball de l’artista paraibà Robson Xavier. El treball consisteix en una recerca exploratòria amb revisió de la literatura i de les referències documentals sobre les exposicions esmentades. S’hi treballen els conceptes d’interseccionalitat a partir de Patrícia Hill Collins i Selma Bilge (2020) i de gènere queer en Judith Butler (2018). La investigació va demostrar l’abast i la importància de les exposicions queer al Brasil per a l’afirmació de la producció artística dissident com a confrontació política més enllà de l’eix Rio de Janeiro–São Paulo.

Com a entorns d’aprenentatge, els museus tenen les seves limitacions, però també virtuts i oportunitats que no existeixen en altres entorns formals. En aquests espais, els visitants decideixen com serà el seu propi procés d’aprenentatge, triant la intensitat i la durada de les seves interaccions amb les propostes del museu, en funció dels seus interessos personals i de les experiències prèvies. Com a investigador, m’interessa indagar en les diferents modalitats expressives amb què els joves donen sortida a la seva creativitat i, sobretot, en els vincles entre creativitat i benestar psicològic en l’adolescència. Em plantejo: quins avantatges evolutius aporta la pràctica de la creativitat (especialment en l’àmbit del teatre) en relació amb les necessitats específiques dels adolescents?, són els adolescents conscients de la seva creativitat?, podem utilitzar l’autopercepció creativa com a mesura fiable d’aquesta creativitat? I, finalment, mostren els adolescents més creatius nivells més elevats de benestar psicològic que els menys creatius?