Escoles d’estiu: essència de la renovació pedagògica

A l’editorial de la revista Guix del mes de febrer passat, «Currículum i ciutadania», hi exposàvem la situació en què ens trobem després de l’aprovació de la LOMCE. Fa uns quants dies, vam exposar una sèrie de preguntes a la nostra web que convidaven a reflexionar sobre aquesta qüestió i us vam demanar que compartíssiu el vostre parer amb nosaltres. Aquí us reproduïm algunes de les respostes que vam recollir als fòrums d’opinió:

• El currículum de la llei educativa anterior introduïa com a element nuclear el concepte de competència bàsica o competència clau. És pertinent tornar-se a basar en la lògica del contingut?

• En un estat de les autonomies que hauria de ser més descentralitzat, quin paper hi haurien de tenir les comunitats autònomes, els municipis i els centres educatius?

• En un document tan ampli i desenvolupat que deixa de banda la faceta planificadora del professorat, on és l’autonomia personal d’aquest col·lectiu relacionada amb la de centre?

Aquí teniu algunes de les opinions recollides als fòrums.

L’escola d’estiu arriba com un esdeveniment gairebé cerimonial de final de curs. És una trobada que regenera l’esperit dels mestres i les mestres, que arriben al juny esbalaïts d’energies i de recursos. Uns quants d’aquests mestres, que coneixen bé la importància de mantenir-nos ben desperts i en contacte amb la renovació pedagògica, preparen aquesta trobada, on potser una xerrada, una experiència o una paraula iniciarà un petit però definitiu punt d’inflexió en la nostra trajectòria.

Al llarg del darrer segle, els col·lectius d’ensenyants amb més inquietuds innovadores han anat elaborant un seguit de mètodes prou coneguts però poc utilitzats: projectes, centres d’interès, resolució de problemes, simulacions, recerca del medi, etc. Tots aquests mètodes han nascut abans de la utilització del concepte de competència com a terme per concretar les finalitats de l’educació.

En vista de la investigació i de la pràctica educatives, esdevé essencial, en els processos de canvi i transformació, disposar d’uns equips directius estables que liderin els centres docents per donar una resposta de qualitat a l’alumnat que li serveixi per assolir l’èxit escolar. En el present article, s’hi analitza el grau de consecució d’aquest objectiu als centres públics vascos.

Són dues paraules usades amb apreciacions diverses i antònimes. El present article consta de tres apartats. El primer al·ludeix a la percepció etimològica del mot tutoria. El segon descriu el procés personal seguit fins arribar a la definició present. Finalment, el tercer aporta paradigmes de pràctiques a l’aula d’acord amb la percepció actual del concepte.

L’escola Puig Segalar, de Viladamat (Alt Empordà), integrada a la ZER Tramuntana, té molta cura de les relacions interpersonals i involucra els infants en processos de presa de decisions sobre la pròpia acció. Ho fa a través de trobades periòdiques on discuteixen tots els temes que els afecten sobre la vida de l’escola.

L’aprenentatge de la ciència, igual com passa amb les altres disciplines, ha patit durant molt temps, i pateix encara, el predomini del model transmissiu. Les conseqüències d’aquest panorama han estat més greus, si és possible, en unes matèries on la pràctica és fonamental, com ara les relacionades amb la física, la química o les ciències naturals.

Els dispositius mòbils estan protagonitzant una revolució a les aules, perquè actuen com a facilitadors d’experiències educatives adaptades als diferents tipus i ritmes d’aprenentatge del nostre alumnat. Les característiques que presenten els fan molt adequats per treballar amb alumnes amb necessitats educatives especials, atès que ens ofereixen unes eines accessibles i útils a nivell educatiu i terapèutic.

De manera conscient (o inconscient), la relació entre el món masculí i el món femení que presenten els llibres per a infants i joves encara reflecteix una trista imatge de les diferències de gènere. Els estereotips deixen la seva empremta en unes criatures que veuen molts més herois que heroïnes en uns llibres que haurien de ser un mitjà i una eina de socialització, de formació i d’adaptació a les relacions personals.

La història no és un tema fàcil per a l’alumnat de primària, malgrat això, el currículum de cinquè ens porta a la prehistòria, a la història antiga, als grecs..., uns temes massa llunyans per a nenes i nens de 9 i 10 anys. Un bon recurs perquè aquesta matèria sigui atractiva per als infants és començar per les arrels familiars i fer partícips les mares i els pares de la recerca sobre el propi origen.

El conjunt d’activitats que formen aquesta proposta didàctica utilitza l’aprenentatge de la llengua de signes catalana  per treballar i assolir continguts diferents. Aprendre la llengua de signes i amb la llengua de signes és un camí que podem seguir de manera interdisciplinària si partim de les activitats d’aquest projecte.

Ser mestre d’infantil i de primària continua sent vist com una feina fàcil i còmoda. Sembla que la tasca que realitzen els docents tan sols consisteix a mantenir l’ordre i a passar les lliçons d’un llibre de text.

Des de finals del segle xix, hi ha hagut un moviment social i polític que ha donat prioritat a l’educació com a motor de canvi. L’escola i la cultura havien de portar la regeneració social, acabar amb la profunda incultura del país i propiciar un sistema democràtic.