Los pendientes de la maestra

«...una síntesi de la meva manera d'entendre la criança, els vincles que considero saludables en l'àmbit escolar i educatiu, l'essència de les criatures petites i la desitjable posició implicada i responsable que hauria de tenir la societat sencera respecte a la seva cura.»

El nen petit comença a comunicar-se des del naixement a través de múltiples llenguatges: el plor, la mirada, els gestos, el moviment i el joc. La seva expressió es construeix en relació amb l’entorn afectiu i el vincle amb les persones que el cuiden. Una connexió emocional positiva afavoreix el desenvolupament de la seva capacitat comunicativa, mentre que la manca d’un interlocutor disponible pot bloquejar aquesta expressió. L’observació i l’escolta activa de l’adult permeten detectar senyals alternatives que expressen necessitats o malestars, facilitant un acompanyament respectuós al seu desenvolupament emocional i comunicatiu.

L’escola es concep com un entorn de construcció de vincles significatius, on les relacions interpersonals, especialment en els primers contactes, són fonamentals per al desenvolupament afectiu i social de l’infant. L’experiència educativa es desenvolupa en un context emocional segur, que afavoreix processos de vinculació sostinguda, base per a l’autonomia progressiva. A partir d’un element quotidià, com unes arracades, s’il·lustren processos d’identificació, transferència i construcció simbòlica compartida. Es destaca el paper de l’escola com a espai d’acollida, creació, pertinença i inclusió, en què el vincle afectiu i la interacció actuen com a motors de l’aprenentatge i la socialització.

Les transformacions socials, laborals i culturals actuals impacten directament en la vida familiar, generant incertesa, inseguretat i dificultats en la criança. Es valora allò ràpid, tècnic i nou, mentre que l’experiència i el saber popular perden pes. Moltes famílies se senten desorientades i recorren a especialistes per resoldre qüestions quotidianes de la infància, oblidant els seus propis recursos i sabers. Davant d’aquesta situació, es planteja la necessitat de recuperar la singularitat de cada nucli familiar i de confiar en les seves capacitats per acompanyar, educar i cuidar des d’una mirada pròpia, crítica i conscient.

En una societat marcada per les presses, la sobreestimulació i el desig d’èxit immediat, sovint s’oblida la necessitat de temps, vincle i joc que tenen les criatures. La infància es veu amenaçada per la pressió adulta perquè tot funcioni, s’avaluï i s’aprofiti al màxim. A través d’anècdotes reals, es mostra com l’excés d’activitat i la manca d’escolta poden desconnectar els infants dels seus processos i desitjos. Es defensa una educació realista, que no idealitzi ni negui el conflicte, i que protegeixi els ritmes, els vincles i les emocions. La tendresa, la pausa, el joc lliure i la presència afectiva són essencials perquè les criatures creixin amb seguretat i alegria.