10 ideas clave y 10 retos de futuro

En aquest article s’hi exposa com a idea central la necessitat de realitzar un canvi educatiu que giri al voltant d’una educació per la igualtat i el respecte vers les diferències, tot eliminant l’androcentrisme, l’eurocentrisme i els prejudicis vinculats a les classes socials. Per fer-ho, es proposa construir una nova cultura en la qual s’eliminin els estereotips i els prejudicis, una cultura molt més oberta i plural, al centre de la qual hi hagi la transmissió d’hàbits i de valors, i no solament els coneixements curriculars habituals.

Des de la seva experiència pràctica, l’autora i l’autor ens presenten una reflexió sobre alguns elements que consideren claus respecte al pas de l’escola tradicional a l’escola transformadora. Ens situen en la temàtica a partir de la pedagogia de la pregunta i ens van introduint elements d’anàlisi fins que posen sobre la taula aquells artefactes que pràcticament tot centre docent té avui. Finalment, arriben a la raó darrera de qualsevol transformació educativa real: dotar els infants d’eines perquè siguin ells qui puguin crear i recrear el món on viuen.

Les emocions predisposen a l’acció. L’emoció és el que ens mou i ens commou. Les aportacions de la neurociència han assenyalat la importància de les emocions i la influència que exerceixen en el pensament i en el comportament. L’analfabetisme emocional es manifesta en la prevalença de l’ansietat, l’estrès, la depressió, els suïcidis, la violència, etc. Això justifica la importància i la necessitat que es practiqui l’educació emocional. Per fer una posada en pràctica de l’educació emocional eficient cal, en primer lloc, una sensibilització i una formació del professorat. Aquest és un dels reptes de futur de l’educació.

La neurociència ens proveeix d’un conjunt ampli i profund de dades que ens poden ajudar a realitzar la pràctica educativa i el desenvolupament de noves estratègies pedagògiques. Qüestions com ara la importància de les emocions i del treball cooperatiu, entendre com funciona el cervell dels alumnes en cada etapa i per què són tots diferents troben una resposta científica que ens pot començar a ser útil.

L’article presenta la personalització de l’aprenentatge escolar en el marc de la tradició de les pedagogies centrades en l’infant i dels enfocaments i les propostes constructivistes en educació. Tot i aquesta continuïtat, la idea de la personalització suposa un punt d’inflexió en la mesura en què reconeix, accepta i incorpora la capacitat de l’aprenent per participar en la identificació dels seus objectius d’aprenentatge i en la definició i el control del camí per aconseguir-los. Així entesa, la personalització és un tret característic de la nova ecologia de l’aprenentatge associada a la societat de la informació que obliga a revisar i a repensar alguns aspectes nuclears de l’organització i del funcionament de l’educació escolar.

Al present article es proposa incorporar l’acció al medi com un element propi dels projectes de treball. S’hi recupera el llegat de les pedagogies progressistes en la seva defensa per una escola que incideixi en l’entorn i s’hi presenten tres aportacions destacades dels projectes amb ànima, aquells que incorporen el servei a la comunitat: reconèixer la capacitat transformadora del jovent, afavorir els vincles amb la comunitat i protegir contra el dogmatisme.

A l’educació del segle xxi hi ha dos conceptes nous (tot i que fan una certa flaire d’antic) que ens arriben amb la pretensió de revolucionar l’aula. Són la ludificació i les TIC. En aquest text hi revisarem per què la ludificació és quelcom més que el joc i les TIC quelcom més que ginys, per entendre com totes dues opcions poden servir per promoure un autèntic aprenentatge actiu.

Sobre el paper, l’encaix entre família i escola és idíl·lic, però la realitat és tota una altra cosa. La vida quotidiana no s’assembla gens a les fotografies ideals que apareixen a les webs dels centres docents ni a la visió imaginada que en tenim les progenitores i els progenitors. Tots l’espifiem. Per massa implicació, per massa poca, per suspicàcies, per retrets. Però un bon punt de partida per arribar a l’entesa és admetre que tots plegats som imperfectes i que el sentit de l’humor pot ser un bon oli per greixar aquesta relació tan necessària.

L’article planteja la conveniència de crear una ciutat, uns espais vitals i convivencials basats en les necessitats més humanes de la gent que els habita, especialment d’aquella que tradicionalment ha estat menys considerada: la infància, les persones discapacitades, les perifèries. S’hi proposa un canvi de prioritats per a una coexistència social serena, sana i solidària.

Ser docent avui és un repte important. Si els mestres no es plantegen encarar-s’hi, és possible que ningú ho faci, i menys encara l’Administració. El present text no vol oferir cap idea clau ni cap solució (perquè ja estan ofertes de fa temps per molta gent i no se’n fa gaire cas, excepte el que els va bé als que manen), sinó idees per reflexionar i pensar. Que cadascú n’agafi les que li vagin més bé.

Sempre he pensat que l’escola com a institució, i l’educació com a dret bàsic i universal, han d’evolucionar més de pressa que la societat. Hi han d’anar un parell de passes endavant, perquè aquest espai de construcció, evolució i creació de pensament i de persones que són els centres docents esdevinguin bones maquinàries de modelar persones crítiques, autònomes i amb pensament propi.

Començo aquestes línies entre la responsabilitat i el somriure. La responsabilitat que em porta a l’atreviment d’escriure sobre infància, sobre la seva visibilitat i participació, i el somriure, de vegades amb vergonya, en recordar les paraules de nenes i de nens quan expliquen o demanen el que realment els importa en el si del Consell d’Infància de l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci (APFRATO) o en el si de consells d’alumnes de diferents centres educatius.

Aula de Innovación Educativa i Guix: Elements d’Acció Educativa són dues revistes de mestres per a mestres que, com tu, són conscients que, per ensenyar i aprendre, necessiten el cap i el cor.

Tractar el tema de l’escola rural en revistes especialitzades en educació constitueix un reconeixement vers la comunitat pedagògica dels pobles petits i un compromís respecte a la tasca docent d’uns mestres i d’unes mestres que desenvolupen la seva tasca en un territori molt diferent del context urbà.

Si bé veiem que a l’etapa de secundària han proliferat una gran quantitat d’exemples d’aprenentatge servei, a l’etapa de primària hi trobem una gran potencialitat en diversos àmbits d’acció.

Organitzar un centre educatiu esdevé una activitat complexa, no solament perquè es tracta d’un àmbit en el qual intervé un bon entramat de persones, sinó també perquè l’objectiu que persegueix és la formació de l’alumnat i, en això, hi conflueixen diferents punts de vista que es fonamenten en els valors que té cadascú.

Quan pensem en la competència digital d’un docent ens podem imaginar una escala amb diversos graons que hem d’anar superant al llarg del nostre recorregut professional. Parlem d’un trajecte gradual, amb etapes successives i amb un temps d’aplicació adaptat a cadascú i a les seves circumstàncies d’aula i de centre.

Al número d’octubre de 2011, en aquesta mateixa secció, valoràvem la lectura dels diaris i de les revistes adreçades als infants. Dèiem:«I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha unes altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos». El pensament és aplicable a les persones adultes, als mestres i a les mestres que volen conèixer unes altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.

Sabem que hi ha coses que funcionen, volem gaudir de la feina i podem millorar, tant des del punt de vista individual com col·lectiu.

En aquesta secció mostrem el procés d'edició de la revista i les persones que hi ha al darrere: des de la «idea» fins a la revista.