BON TRACTE

Opinions aportades al fòrum de la web de Guix d'Infantil sobre aquest tema.

Quan em plantejo aquesta qüestió i penso en les diferències entre mestres grans i joves, el primer que em ve al cap és preguntar-me què necessita una criatura d'educació infantil de la seva mestra: afecte, seguretat, tranquillitat, fermesa, límits, atenció, ordre, coneixement, sensibilitat, alegria, illusió per la vida...

El contacte sempre és una revolució en l'experiència de l'organisme. Educar l'ésser dins d'una collectivitat requereix assegurar que existeix, en cada infant, un contacte continu estable i pròxim. El tacte professional ha de ser delicat, discret, ple d'humanitat i d'escolta. L'infant ha de quedar protegit per l'entorn adult, que li ha de permetre sentir-se reconegut.

És bonic veure l'embolic de fils que es van embullant un dia rere un altre mentre el grup d'infants es conforma i s'hi estableixen els primers vincles.

El procés de criança i desenvolupament de les criatures humanes des que neixen fins que es poden fer càrrec d'elles mateixes és molt llarg. Neixen en un estat d'indefensió i de dependència total de les persones adultes. Durant molts anys, per subsistir i per créixer, depenen del fet que les persones adultes els proporcionem les atencions necessàries, però per assegurar el benestar i garantir un desenvolupament integral i saludable necessiten que aquestes atencions siguin de qualitat, és a dir, de bon tracte.

Entre els múltiples tipus d'avaluació que tenim al nostre abast, hi ha aquella que podem practicar a través de l'observació del joc.

Els coneixements que ens arriben sobre el sistema emocional humà ens ajuden a entendre la complexitat del nostre funcionament personal i la vinculació amb el nostre sistema familiar. Aquesta mirada pot constituir també una eina per poder enfocar la pedagogia, tot partint de la confiança i de l'alegria de ser i d'aprendre.

Molt sovint, tendim a associar, directament i sense pensar, problema amb matemàtiques, però resoldre problemes reals, de la vida quotidiana, és més important que resoldre problemes sumant, restant, multiplicant i/o dividint? Això és el que m'he proposat fer a l'hora de ciències 3/6 amb un grup de nens i nenes de cinc anys (P5). Entre tots i totes, ens hem adonat de com n'és d'important provar, tocar, manipular, equivocar-se i tornar-ho a intentar fins que arribem a trobar-hi una solució... I tot això sense agafar el llapis per fer sumes ni restes... Ni tan sols fent càlcul mental! Només observant, pensant, provant i experimentant.

Els espais familiars són un servei educatiu i de socialització on els nens i les nenes poden jugar i aprendre en companyia de la seva família (com a referent principal) i, alhora, amb altres infants i persones adultes. És també un espai on les mares i els pares poden compartir l'experiència de la criança i l'educació dels seus fills i filles amb altres progenitors, juntament amb el suport i l'acompanyament de professionals. Aquest intercanvi de coneixement es dóna durant tota la sessió i, en especial, en el moment de la tertúlia, en el transcurs de la qual les persones adultes, de manera més oberta, comenten les inquietuds i els dubtes que tenen sobre la criança dels seus infants.

L'escola Can Periquet, de Palau-Solità i Plegamans, es preocupa de proveir els nens i les nenes d'espais d'investigació. Avui, el Lluc i l'Adrià es plantegen si el suc de la taronja pot tenyir les pedres igual com tenyeix l'aigua. Pensen i discuteixen junts les seves idees, actuen per veure què passa, interpreten el que va succeint...

La majoria de mestres troben adequat fer servir la cadira amb rodes. Personalment, considero que és millor disposar d'una cadira amb braços per al grup de bebès, sense braços per a la resta de grups d'infants, que faci uns quaranta centímetres d'alçada i amb un respatller que aculli bé l'esquena, però sense rodes.

Rompetechos, Mortadelo o Carpanta eren alguns dels personatges que formaven part del meu imaginari infantil. Vaig créixer amb la companyia de la colla de personatges del TBO. Em divertien i em feien oblidar per uns moments que era un nen que vivia en una societat força opressiva.

Mentre les estructures d'acollida de la infància es continuen adaptant a les demandes cada vegada més específiques de les famílies, s'amplien els coneixements sobre la infància i les practiques professionals reflecteixen aparentment aquests avenços, la realitat es pot imposar. Una realitat on les rutines s'installen deixant que certes desviacions surtin a la llum.