L´hora del conte

Explicar contes als més petits no és ni fàcil ni difícil. Cal estar convençut que paga la pena, tenir recursos i dedicar-hi estones. Aquí s'explica el procés seguit per una mestra i alguns dels recursos que utilitza.

½Una vegada, hi havia...+. Paraules màgiques que encapçalen l'inici d'una història generalment fantàstica. Els infants es relaxen, el to muscular s'afluixa i, a poc a poc, estiren els petits caps cap a tu, amb brillantor d'ulls, i entreobren la boca embadalits... Són a les nostres mans, ho hem de saber aprofitar bé!

Escriure sobre l'hora del conte constitueix, per a mi, una oportunitat de parlar de la vida, de la meva, de la dels altres, de la que compartim màgicament gràcies als contes en la infinita saviesa que contenen i que es perd en el més enllà dels temps.

La literatura actual aporta temes nous, vivències possibles, protagonistes reals. La tecnologia permet confeccionar unes publicacions vistoses, atractives, que inclouen molta imatge. La relació de les imatges amb les paraules és un element didàctic per se, ja que facilita la comprensió del text, n'amplia el vocabulari, en concreta els espais i hi aporta tota mena de detalls descriptius.

Gairebé totes les escoles d'educació infantil tenen una activitat que es podria classificar com a ½hora del conte+, encara que alguns alumnes de pràctiques de l'especialitat d'educació infantil de la UAB m'han confirmat, any rere any, que, en un mes de pràctiques, no han sentit explicar cap conte a la mestra. A les escoles bressol, jo mateixa m'hi he trobat que alguna mestra m'ha volgut fer entendre que els infants són massa petits i que la llengua s'hi treballa de moltes altres maneres. Els contes que s'hi expliquen són bàsicament tradicionals; el del Patufet és el més explicat, cal fer-lo cada any. L'hora del conte hauria de ser un eix a les aules d'escoles bressol, d'educació infantil, d'ensenyament primari i de secundària, tot fent-ne les adaptacions necessàries, és clar. Qui fa televisió, que vol atreure l'atenció, ho sap bé. L'infant hi troba la varietat, la creativitat i el muntatge amb efectes especials que li creen una mena de dependència.

L'objectiu d'aquest escrit no és fer una reflexió teòrica sobre l'avaluació, però sí que ens hem de guiar pels conceptes que la defineixen, per tal d'expressar-ne el sentit pràctic.

Narrar és una manera d'expressar-se, de crear, de compartir. La narració d'un conte ajuda a enfortir els vincles familiars, a conèixer-se millor, a estimar i a sentir-se estimat. El nucli familiar és un dels reductes, juntament amb l'escola, on el nen o la nena pot satisfer la seva avidesa, la seva necessitat de coneixement i seguretat i, a través dels contes, es poden experimentar emocions que no s'assemblen a cap altra, perquè el conte ajuda l'infant que escolta a identificar-se amb un personatge, a vehicular les pautes de comportament, a alliberar-se dels fantasmes inconscients i a estimular la pròpia fantasia.

Són pocs els llibres que conten com s'han d'explicar contes. I és que els que ja hi ha ûedicions amb uns quants lustres a l'esquenaû són belles joies dels narradors de contes. Llibres que han superat el pas del temps fins que han esdevingut ½clàssics+ del gènere. A continuació, s'ofereixen tres perles de la narrativa oral.

A la nostra escola, l'hora de menjar és considerada una activitat més. El que pretenem és que les criatures adquireixin hàbits de conducta, començant per la higiene, l'autonomia, les pautes de comportament i respecte, l'aprenentatge cap a nous sabors, textures i colors, intentant en tot moment que sigui un temps agradable d'aprenentatge i diversió.

A continuació, exposem una proposta per realitzar-la al taller de plàstica utilitzant eines i materials diversos. Hi treballem l'esquema corporal i la construcció de la pròpia identitat. La idea bàsica serveix per a diferents edats.

Aquest article intenta indagar sobre les percepcions que tant el professorat com les famílies tenen sobre els papers que assumeixen quan es relacionen entre si. Igualment, s'ha volgut explorar la relació que es pot donar entre representar un rol determinat i tenir interioritzades certes actituds en les relacions entre professorat i famílies.

De tant en tant, apareix, en el panorama educatiu, alguna proposta que comporta la incorporació de noves idees per abordar la cada vegada més complexa tasca docent. Actualment, ens trobem de ple en un d'aquests moments i apareix amb força la pedagogia sistèmica.

Quan es parla de si seria bo o no introduir una càmera web a l'aula, crec que, abans de contestar, ens hauríem de preguntar: ½Aportarà això algun benefici al procés d'ensenyament- aprenentatge?+, ½En millorarà algun aspecte didacticopedagògic?+, ½Representa cap innovació metodològica?+. Com que la resposta és que no, no crec que calgui fer aquesta inversió que sembla que té un cert caire de desconfiança o fiscalització cap als fantàstics professionals que treballen a les nostres aules. L'única raó que se m'acut per defensar la introducció d'una càmera web a l'aula és la de considerar aquest instrument com a facilitador de l'intercanvi d'experiències educatives amb uns altres centres. Crec que seria formidable que els infants d'una classe d'un petit poble rural poguessin veure com treballen en una altra classe de qualsevol altre lloc del planeta, amb la qual cosa es crearia la necessitat, per exemple, d'avançar a l'etapa d'infantil l'aprenentatge de l'anglès i, d'altra banda, d'obrir l'escola al món, tot eliminant virtualment les quatre parets de l'aula.

En aquestes ratlles, el conte hi és considerat l'amic ideal per desemmandrir les orelles dels nois i les noies de la classe, a fi de facilitar el camí cap a la construcció d'un imaginari propi i també col·lectiu que ajudi l'individu a sentir-se part d'una comunitat humana.