La evaluación centrada en el contexto

S’ha parlat molt i se segueix parlant de l’avaluació que es fa a les escoles. És un aspecte crucial en el nostre projecte educatiu i que ens dona molts maldecaps. I és que, com se sol dir, «Digues-me com avalues i et diré qui ets». En aquest monogràfic mirarem de presentar un enfocament que pot resultar útil per a la millora de pràctica i al cap i a la fi per al benestar dels nostres infants.

L’avaluació del context dels moments clau del dia és una eina per millorar la qualitat del 0-3 i fomentar, així, el desenvolupament evolutiu i el benestar dels nens i nenes.

Avaluar les dimensions cognitiva, social i motora del joc ens donarà informació per poder millorar el context. Millorant el context podrem millorar les opcions de desenvolupament de cada infant.

Les pràctiques a les escoles per part dels estudiants universitaris posen en evidència cada cop més la necessitat d’aprofundir en el triangle pedagògic que s’estableix entre l’estudiant, el mentor de l’escola i el tutor de la universitat. Cal trencar les hipotètiques fronteres entre universitat i escola i entendre que les pràctiques universitàries dels estudiants d’educació infantil i primària són una oportunitat única per trobar sinergies i entendre que només hi ha un objectiu comú: facilitar la formació inicial i integral als mestres. Des de fa tres cursos la Fundació Blanquerna ha implementat un programa pioner que amb la col·laboració de diverses institucions està donant uns resultats molt positius i remarcables.

La transició entre etapes és des de fa temps un tema recurrent en el sistema educatiu, però que passa desapercebut en les primeres etapes. Es dona molta importància al moment en què els infants han de passar de primària a secundària, quan han de canviar l’escola niu per passar a l’institut. El pas d’infantil a primària, però, provoca una seca ruptura en què alguna cosa no acaba d’encaixar, com si el tall fos massa abrupte per poder-lo aferrar sense que hi hagi fissures invisibles que fan supurar una ferida que no hi hauria de ser.

Assegut estratègicament al sofà de l’aula observo meravellat el joc tan ric dels nens i nenes, les complicitats que s’hi estableixen i els reptes que s’autoproposen. De vegades el Pablo aixeca el cap per corroborar que segueixo allà o la María i el seu inseparable Raúl s’acosten per oferir-me, entre rialles, un cafè que acuradament han preparat. Quin luxe! Com podria desatendre aquest gest tan preuat?

Som part del problema, però també som part de la solució. Hem de replantejar-nos el nostre model econòmic i el nostre estil de vida, basat en el creixent consum d'energia procedent dels combustibles fòssils. Tenim l'oportunitat d'actuar i també la capacitat de fer-ho, canviant la manera de viure. Encara som a temps.