Puntuació

Venim d'una tradició escolar que s'ha ocupat poc de la puntuació. La raó s'ha dit sovint, és que es considera un aspecte de l'escriptura que no es deixa sotmetre a regles gaire clares ni objectives. Aquest article pretén desmentir el tòpic i atenuar aquesta afirmació fent una exposició sistemàtica dels criteris que regeixen tres tipus d'elements que, també tradicionalment, han rebut poca atenció a les obres de referència: els canvis d'ordre, els complements especificatius i explicatius, i els matisadors. L'article inclou una bona colla d'exemples, amb la intenció que siguin útils tant per als lectors com per als seus alumnes.

En aquest article es presenta l'anàlisi dels errors de puntuació realitzat sobre un corpus format a partir d'exàmens de Selectivitat. L'estudi dels errors de puntuació que els estudiants fan en els escrits acadèmics que produeixen permet esbrinar quins són i quin grau assoleixen aquest tipus d'equivocacions. Aquestes dades permeten reflexionar sobre les representacions que tenen els aprenents sobre la puntuació, alhora que permeten fer-ho sobre la pròpia natura de la puntuació. Des d'aquest coneixement és possible establir una imatge més fidel de les mancances que presenten els estudiants i de com es pot orientar la pràctica educativa per eradicar aquests errors dels seus escrits.

En el procés de composició d'un text escrit, els signes de puntuació funcionen com a mitjans que ajuden a jerarquitzar les idees per organitzar-les satisfactòriament (funció macrotextual), i com a elements de cohesió que permeten establir relacions lògiques diverses entre dos segments textuals successius (funció microtextual). Aquestes dues funcions guarden relació amb diferents fases del procés de composició: la puntuació s'utilitza per organitzar jeràrquicament en la planificació les diferents idees que es desenvolupen en un text, i en la textualització els signes de puntuació poden enllaçar dues unitats textuals relacionades lògicament. Des d'aquesta òptica, la puntuació constitueix una estratègia retòrica que empra l'escriptor per aconseguir els objectius comunicatius proposats. Per això, comentem, tant en la funció macrotextual com microtextual, els usos retòrics de la puntuació que permeten una eficàcia comunicativa més gran en la composició del text expositiu. Finalment, fem algunes propostes didàctiques per treballar la puntuació en diferents estadis del procés de composició: en la planificació, la textualització, l'avaluació i la revisió dels textos escrits.

L'article reflexiona sobre les dificultats que tenen els alumnes d'ensenyament secundari obligatori (12-16) en el domini dels signes de puntuació, i fa propostes per dissenyar i escollir activitats que en permetin l'aprenentatge i l'ús adequat. Els alumnes d'ESO, tant a primer cicle com a segon cicle, han rebut informació sobre l'ús de cada signe. En coneixen la funció, però demostren sovint una manca de domini pràctic, que es reflecteix especialment en l'absència o l'abús d'alguns signes i, en general, en un ús irregular i vacil·lant. L'article presenta una breu tipologia d'activitats de lectura en veu alta, observació d'escrits, transcripció de textos orals, redacció i manipulació de textos..., i en mostra uns exemples amb la intenció d'aportar idees pràctiques al professorat de llengua de secundària.

La concepció tradicional i mil·lenària de l'escriptura, segons la qual aquesta no és sinó la representació i la transcripció de la parla, és explicada a la primera part de l'article amb vista a situar el discurs sobre el sistema dels signes de puntuació de la majoria de manuals actuals de consulta i ús de la llengua, i que defensa que la raó de ser d'aquest sistema és la reproducció de fenòmens orals tals com les pauses, les inflexions de la veu i l'entonació. La inconsistència d'aquest discurs, tributari en últim terme d'un temps en què la lectura es feia en veu alta, i la vinculació, per contra, entre puntuació i sintaxi són demostrades a la segona part a partir d'investigacions empíriques i d'estudis teòrics. A la tercera part, la incidència de la puntuació en la interpretació (ja il·lustrada a la segona part per mitjà de l'anàlisi de seqüències concretes) s'observa a la llum dels conceptes confrontats d'eficàcia i efectivitat i de la teoria del lector model d'Umberto Eco.

Fins fa relativament poc temps es concebia el terme avaluació com a sinònim de mesurament. Aquest concepte ha quedat superat per un de més abast, i quan ara parlem d'avaluació no només ens referim al fet de mesurar i de donar una nota, sinó que concebem l'avaluació com una part integrada en el conjunt del procés d'ensenyament/aprenentatge d'una llengua. En aquest article volem plasmar aquesta concepció d'avaluació donant un seguit de pautes i comentant instruments d'avaluació adients per portar-la a terme.